Desde la meva adolescència, a finals dels 80, mirava amb enveja als músics que tocaven a qualsevol concert al qual assistia.
Vaig aprendre a tocar la guitarra a Pleasanton, California, amb els Hermans Throo Osmosis, una banda de rock que assajava al garatge de la casa on m'al·lotjava. Quan vaig tornar, vaig fitxar per la meva primera banda, els Duc Blanc, on vaig conèixer a Manel Obrero, el bateria que m'ha acompanyat en tots els meus projectes musicals. La banda va tenir una vida efímera, un únic concert.
Al Taller de Músics de Barcelona vaig conèixer a l'Ignasi Bosch, amb l'ajuda i coneixements del qual va ser possible fundar la banda Lubriking Band, amb l'Iban Mallorquí, David Noguera i per suposat, amb en Manel. Era l'època del grunge…Nirvana, Pearl Jam, Soundgarden, Alice in Chains…la darrera època dorada del rock and roll. Van ser bandes a les quals vam versionar durant 3 anys, i de les que ho vam aprendre quasi tot. Dissolta la banda, van haver de passar 3 llargs anys allunyat de la música fins que en Manel em va recuperar de la meva apatia creativa per formar la banda Not Yet, amb el baixista Pere Sayols i els guitarristes Ginés Guillén i Toni Fernández.
Amb els Not Yet vam composar la nostra pròpia música i vam editar l'LP "Suicide". Però com que no corren bons temps pel rock and roll, vam acabar dissolent-nos, després de 5 anys i fantàstiques experiències.
Ara continuo en solitari, en format acústic, però influït per les fonts del rock i del grunge, de les quals he begut tota la meva vida.
Des que vaig descobrir el vers de Txus Lombraña, poetessa afincada a la meva ciutat, treballem en col·laboració, de la qual ha sorgit "Lucía pide tiempo", un LP de 9 cançons produït per Ignasi Bosch.