Fa més de 2 mesos que no escric cap nova notícia en aquest bloc. Malgrat que s´han succeït esdeveniments importants (la crisi, la victòria d´Obama, la guerra de Gaza...), sobre els que m´agradaria escriure, i d´altres que em toquen molt de prop (la convocatòria de vaga dels jutges, amb la que estic totalment d´acord, i no només per estar casat amb una Magistrada), hi ha un nou projecte a la meva vida en el que m´he centrat totalment, i en el que estic abocant i abocaré durant els propers mesos la major part del meu temps i energies.
Fruït d´un càsting al que em vaig presentar el 13/12/08, he estat seleccionat per interpretar el paper de Roger en el musical “La Vie Boheme” (Viu el moment), fantàstica adaptació del musical Rent, que porta a terme la companyia teatral La Productora, de Sta. Coloma de Farners.
El que va començar com un repte personal de superació de la vergonya, que m´havia acompanyat fins a la data en activitats com aquesta, i que va motivar que em presentés al primer càsting de la meva vida, sense cap esperança de ser escollit, o com a màxim per desenvolupar algun paper testimonial; ha acabat amb el fet que he estat triat per interpretar el paper de Roger, un dels protagonistes masculins d´aquest musical, adaptació lliure de Rent, que fou estrenat a Broadway pels anys 90, i que parla de la realitat urbana de l´East Village de Nova York, i de la convivència d´artistes, bohemis, prostitutes, squatters...en el marc d´una societat on la droga i la SIDA causen estralls.
Així doncs, malgrat que sempre queda temps per escriure, el cas és que aquesta nova activitat d´actor d´un musical, en la que no tinc cap experiència, ha motivat que obri un parèntesi en el que era una afecció creixent en mi, la de cronista de la meva realitat i de la meva manera de percebre les coses, amb un important rerafons polític.
No sé quan durarà aquest parèntesi, ni sé quina importància adquirirà dins la meva vida aquesta nova afecció, que m´està posant en contacte amb persones i amb un món molt diferent.
Us deixo un vídeo de l´obra “La Vie Boheme”, quan fou estrenada en el Fitag de l´any passat, perquè que us feu una idea.
Per acabar també haig de dir que, a aquest nou projecte musico-teatral, que ha despertat de nou la meva devoció per la ficció, haig d´afegir que em trobo immers en la revisió del que fou la meva primera i única novel·la “Amb la boca oberta”, crònica d´adolescència gironina que vaig escriure quan tenia 24 anys, inspirada en el desencant patit en una gàbia d´or per un jove gironí inquiet i insatisfet.
L´edat dóna una nova manera de veure i enfocar les coses, i la revisió d´un llibre de fa tants anys fa que gairebé el tornis a escriure de nou, amb la feina que això comporta. Si algun dia l´acabo espero fer l´esforç que implica intentar publicar-lo.
Espero tornar a escriure en aquest bloc de tant en tant, però no sé sobre què, ni amb quina periodicitat.
En qualsevol cas, i si no hi ha un error en el meu domini, he quedat sorprès de que m´indiqués que durant l´any 2008 hi ha hagut més de 15.000 entrades. Repeteix-ho que no ho veig massa clar, però sí he pogut comprovar amb seguretat que des de webs o blocs com els de l´Ignasi Bosch, l´Alex Saez, La Pia Bosch, en Carles Tulsà, l´Eduard Batlle, el Club Saratoga, i algun altre, s´han produït entrades gairebé diàries.
Un agraïment a tots els que m´heu linkat a les vostres pàgines i a tots aquells que heu visitat el meu bloc. Fins aviat.
Una abraçada.
TERRA NAOMI: O DE COM ES POT CREAR BELLESA AMB NOMÉS UNA GUITARRA I UNA VEU
Terra Naomi.
dimecres 12 de novembre 2008
AIXÍ NO!
Així no, Alcaldessa, així no. No podem anar en contra dels valors que defensem, que foren bandera de la campanya electoral i de l´arenga a la militància del partit. El respecte i l´autoritat es guanyen d´altres maneres. El més important és la democràcia, i això no ho és. Així, no!
Pagans - «No té la paraula...»
Puigdemont - «Per què?»
Pagans - «Ha dit deslleialtat aquí, o retira això ara mateix...»
Puigdemont - «És una opinió.»
Pagans - «No, no, s´està passant amb les opinions...»
Puigdemont - «Perdoni, jo no m´estic passant.»
Pagans - «Escolti...»
Puigdemont - «És una opinió.»
Pagans - «Està dient deslleialtat, o retira això o se li acaba la paraula.»
Puigdemont - «Perdoni. No li penso retirar una qüestió que és opinable.»
Pagans - «No té la paraula, senyor Puigdemont. Vull aclarir una cosa abans de passar aquest punt molt important a votació. Aquí tothom és lleial amb la institució i aquí tots som institució. I això, ho vull puntualitzar.»
Puigdemont - Fa un comentari sense el micròfon.
Pagans - «No em comenti res més i calli! Vostè ha dit que l´escoltin i jo li dic que calli! Vull precisar una cosa. Aquí presentem uns pressupostos que l´equip de govern pot explicar amb la cara ben alta a tots els ciutadans...»
dimecres 29 de octubre 2008
LA VENTAFOCS
Hola a tots,
Sé que alguns, degut a la meva relació personal amb part interessada, em titllareu de parcial. No us ho retrec. En aquesta societat occidental ens han ensenyat a pensar que sempre s´actua en benefici propi. I molt sovint és veritat. Digueu-m’ho a mi que tinc contactes amb el món polític!!!
Malgrat tot, deixant de banda les meves intencions personals més profundes, us puc assegurar, per experiència pròpia, que el que es diu en el següent escrit, que ha arribat a les meves mans a través de la meva dona, és absolutament cert.
El funcionament de la Justícia en aquest país és un absolut desastre, i subsisteix a base del sacrifici de la gent. Si no es porta a terme un canvi en profunditat, caminem inexorablement cap a un creixent detriment de la qualitat de la Justícia.
Per qui hi estigui interessat, això només és part de tot el que hi ha :
Querida familia y amigos, porque en general sabéis el esfuerzo personal que me ha
supuesto ser Juez; porque me conocéis y sabéis que no soy una “vaga”, ni
una “inútil” ni “prepotente” o “soberbia” como se empeñan en
calificarnos; porque también sabéis que el motivo de nuestro trabajo es contribuir
a hacer un mundo mejor y más justo. Por todo esto, quiero contaros por qué
protestamos los jueces:
1. Hace tiempo que venimos denunciando que LA SITUACIÓN DE LA
ADMINISTRACIÓN DE JUSTICIA ES INSOSTENIBLE, pero nadie ha querido prestarnos atención, por eso nos hemos reunido el día 21 de octubre todos los jueces de
España, desde el máximo Órgano (Tribunal Supremo) hasta el Juzgado del pueblo
más pequeño.
2. No tratamos de defender a un compañero, pues no es el primer juez
sancionado ni el último, sólo queremos que entendáis que si los poderes
políticos no invierten en justicia, casos como el de “Mari Luz” se pueden
repetir en cualquier momento.
3. En un Juzgado no sólo trabaja el Juez, sino también el Secretario
Judicial y los funcionarios. Cada uno con funciones y responsabilidades propias,
aunque el problema es que esas funciones no están, a menudo, nada bien
definidas.
4. El Juez no elige al personal que trabaja con él, no puede dar órdenes a
los funcionarios pues no tiene poder de dirección sobre ellos, ni puede
“despedirlos” o cesarlos si son ineptos para su trabajo.
5. Si un funcionario se da de baja por enfermedad, o por cualquier causa
está vacante su puesto, el Ministerio de Justicia, o la Consejería de Justicia
de la Comunidad Autónoma, tarda meses en mandar un sustituto.
6. Muchos de esos sustitutos no están preparados para trabajar en un
Juzgado pues no distinguen un delito de una falta, no saben lo que es un
imputado o una citación, o un requerimiento. ¿Imagináis que en un hospital
trabajara como enfermera una peluquera? pues eso ocurre en todos los Juzgados de
España a diario.
7. Algunas de las más importantes leyes que aplicamos datan del siglo XIX,
sí, habéis leído bien, y sólo han sido “parcheadas”. Por ejemplo, la Ley
de Enjuiciamiento Criminal data de 14 de septiembre de 1882, el Código Civil
data de 1889, el Código de Comercio data de 1885...
8. Los Juzgados, aunque tienen ordenadores, muy antiguos por cierto, no
están apenas informatizados, todo se anota en libros como en el siglo XIX y no
tenemos, a diferencia de Hacienda, bases de datos para saber cuantos
procedimientos tiene una persona, ni en que estado están, donde vive, cuanto
dinero gana, ni alarmas que avisen de que el procedimiento lleva tiempo parado.
Antes de que hubiera ordenadores en los Juzgados los jueces ya nos habíamos
comprado con nuestro dinero ordenadores para escribir las sentencias.
9. Cada dos jueces hacen el trabajo de tres o cuatro jueces (datos estadísticamente
comprobados por el CGPJ). Eso traducido a números, es lo mismo que decir que cada Juez tiene una carga de trabajo del 150% o 200%.
10. Hay muchos jueces que van a trabajar incluso con fiebre cuando tienen
juicios, o están de guardia, para que la gente no haga el viaje
innecesariamente, porque no nos nombran Jueces Sustitutos para no tener que
pagarles. Tenemos que renunciar a cursos concedidos porque no nos nombran Jueces
Sustitutos para no tener que pagarles. Muchos Jueces se cogen permisos
reglamentarios con el único objeto de quedarse en sus casas trabajando y
sacando Sentencias. En esta profesión, como en todas, hay gente que no es
válida ni trabajadora, pero son la inmensa minoría y la gran excepción,
también como en todas.
11. La carga de asuntos en los Juzgados es brutal, y se multiplica año tras
año sin que se incrementen en la misma medida las personas y los medios que
trabajan en ellos.
12. No solamente trabajamos mientras estamos en el Juzgado. Ahí hacemos
Juicios, celebramos matrimonios, tomamos declaraciones, salimos a hacer
diligencias penales o civiles (levantar cadáveres, tomar determinadas
declaraciones, examinar a presuntos incapaces) y cuando llegamos a casa seguimos
trabajando, esta vez resolviendo todo lo que nos llega a través de recursos,
incidentes, juicios. Es normal en un Juez trabajar tardes, noches y fines de
semana. Lo que es anormal, es lo contrario. Pero ni aunque trabajáramos las 24
horas podríamos tener los Juzgados al día.
13. Señalamos en muchas ocasiones más juicios de los que una mañana puede
soportar, (teniendo en cuenta que además, cuando el resto de profesionales han
terminado el juicio, a nosotros nos queda aun la Sentencia) porque las Salas de
Vistas se comparten entre dos y hasta tres Juzgados a la vez, y cada Juzgado
tiene la Sala un escaso número de días a la semana (uno y con suerte dos).
14. Si por culpa de esas cosas algo sale mal, que necesariamente en algún
momento, tiene que salir, dicen que es culpa nuestra, porque hasta ahora no nos
habíamos decidido a protestar de cara a la opinión pública (pero llevamos
años mandando escritos a los responsables). Y a pesar de todo esto, desde el
poder político se quiere hacer creer a la opinión pública que el Juez sigue
siendo responsable de todo lo que pasa en un Juzgado.
15. Los gobernantes saben que existen estos problemas (y muchos otros), y no
los solucionan porque la Justicia no da votos y mientras los palos vayan al
Tercer Poder, el Primer y Segundo Poderes estarán a salvo de las críticas de
la opinión pública, y parapetados tras la protección de los medios
integrantes del "Cuarto Poder".
16. Rechazamos enérgicamente las manifestaciones e injerencias de responsables
políticos, que exceden de lo que es una crítica razonable, anticipando
responsabilidades profesionales que corresponde decidir de forma exclusiva al
Consejo General del Poder Judicial, enturbiando las reglas democráticas y la
correcta separación entre los distintos poderes del Estado.
Los jueces queremos que los Juzgados funcionen bien para que los ciudadanos
tengan una JUSTICIA DE CALIDAD. Por ello, porque a tí también te afecta,
ayúdame en esta rebelión judicial mandando este mail a todos los que conozcas,
pero solamente si crees que todo esto es verdad, porque al fin y al cabo estas
reivindicaciones las hacemos con un único objeto: que la sociedad conozca cómo
está verdaderamente la Administración de Justicia.
MUCHAS GRACIAS POR TU ATENCIÓN…
dimarts 28 de octubre 2008
SUNSCREEN
Bon dia a tothom,
Estic encara emocionat després d´assistir ahir, a l´auditori de Girona, al concert de l´Ani DiFranco. Impressionant. Quina energia.
Aquestes darreres setmanes he acudit en diverses ocasions a l´auditori, pels Premis Blocs Catalunya (no em vaig classificar per la final, malgrat tot sé que molts em vàreu votar), pel Congrés de Federació del PSC (tinc pendent una crònica al respecte), i finalment per la DiFranco. Em quedo amb aquesta darrera. Repeteixo, una gran actuació. Si podeu, no us la perdeu.
Vaig una mica curt de temps, intentant acabar diferents projectes que porten feina. Mentrestant, tot i que no sóc massa partidari de penjar vídeos del youtube amb els que no tinc cap relació, avui faig una excepció i us penjo sunscreen, un muntatge que jo qualificaria d´autoajuda, però amb un art i un saber fer que el converteixen en molt més interessant que els vídeos i powerpoints que corren per internet. Són totes aquelles coses que en el fons sabem, però que va bé que ens recordin sovint.
dissabte 18 de octubre 2008
13 PROGRÉS
Navegant per internet m´he trobat aquest muntatge penjat per “13 progrés”, Can Genís, Palafrugell.
Fotos i vídeos del concert que vaig oferir a Palafrugell el passat 15/03/08, amb la col·laboració de David a la Guitarra, Sisu al baix i Manel a la bateria.En el seu moment ja vaig penjar un d´aquests enregistraments.
Gràcies a l´ànima caritativa que s´ha dedicat a fer aquest muntatge. Tens una copa pagada si mai coincidim.
dijous 9 de octubre 2008
GENERADORS D´OPINIÓ
"Girona necessita generadors d´opinió. Manca projecte de ciutat, les idees polítiques no es renoven i els periodistes no mantenen la imparcialitat necessària".
Aquestes son les paraules, més o menys literals, que vaig sentir d´un comensal en un sopar celebrat a finals de juliol. Unes dotze persones que de manera improvisada van acabar parlant de la seva ciutat i de la política que s´hi porta a terme. La majoria va estar-hi d´acord, quasi per unanimitat, i més d´un va apuntar la necessitat de creació de fòrums de debat per aportar idees noves i fresques per donar una nova empenta a la ciutat. Els més agosarats van considerar fins i tot que caldria crear un nou partit polític amb voluntat estrictament ciutadana, allunyat de la lluita política i dels clixés que omplen les hores de debat polític, amb defensa d´idees i colors cada vegada més difuminats, però que aporten ben poc a la vida i a les necessitats quotidianes de les persones, entre elles els ciutadans de Girona.
No és inhabitual sentir entre aquelles persones interessades en les polítiques de ciutat i acostumades a manifestar la seva opinió, que la ciutat de Girona es troba aturada, sense avenços significatius, sense una planificació definida que guiï el seu futur. Des del nadalià canvi de la Girona grisa a la de colors, i malgrat que a Girona, en general, s´hi viu bé, actualment es percep una incerta continuïtat, un rumb sense projectes excessivament agosarats ni innovadors, una roda que gira i que no renova.
El tripartit no ha canviat aquesta dinàmica, ans el contrari. Les continues crisis de govern, les desavinences i mútues desautoritzacions, omplen pàgines de diaris, creen notícia, però no fan avançar la ciutat de Girona, que arrossega patologies recurrents que no s´aborden ni solucionen.
Sovintegen les noticies sobre plets perduts per l´Ajuntament, les conseqüències dels quals paguem entre tots, i la distribució pressupostària ens permet tenir projectes amb vocació internacional sense haver cobert les necessitats locals. Un clar exemple, el Festival Internacional de Músiques Religioses i del Món, davant la reclamada, però inexistent, sala de concerts. No vull semblar pessimista. En l´apartat cultural certament hi ha hagut avenços ben destacables en aquesta ciutat, però això hauria de ser objecte d´un altre debat.
En quant a l´Oposició a l´Ajuntament de Girona, des de fa anys i també en l´actualitat, no ha fet més que coadjuvar a mantenir aquest status quo, massa sovint més preocupada en reivindicacions macro-polítiques encaminades a desgastar el govern de la ciutat, que no en la micro-política que necessita la mateixa. Hi ha certes lluites que hom pot considerar necessàries, però el circ mai ha d´anar abans del pa. I encara que des de fa un temps se´ns està venent un suposat nou estil de fer oposició, el cert és que externament aquest no es copsa.
No és d´estranyar que la gent es sorprengui quan comprova que persones que habiten en la mateixa ciutat, algunes d´elles potser tota la seva vida, tinguin tants problemes a l´hora de consensuar què és millor per la ciutat de Girona. Massa vegades, es governi o no, es troba a faltar aquesta voluntat de consens i la capacitat d´escoltar tot tipus de propostes, vinguin d´on vinguin, per tal d´avançar i no estancar-se. Potser aquesta seria la paraula per descriure la Girona actual. Una ciutat benestant però estancada.
Sempre he considerat l´adscripció política com un bé que cal conservar i promoure. Però malgrat pensar que la defensa d´uns colors polítics no és en absolut menyspreable, penso també que el partit mai ha de ser el motiu final d´aquesta defensa, sinó un instrument necessari, com a mínim avui en dia, per fer funcionar l´engranatge. Mai per existir i retroalimentar-se per sí sol.
A Girona, i a tot arreu, les submissions i lleialtats exagerades a un partit o la permissivitat davant qualsevol acció reprovable que vingui del mateix, és quelcom que repugna al ciutadà de carrer, i ens condemna a aquests debats i lluites sense més finalitat que la supervivència de les estructures i dels seus agents.
Així les coses no resulta estrany que inquiets ciutadans plantegin la necessitat de l´existència de generadors d´opinió desvinculats de la pugna política, pregonant fins i tot que en una ciutat com Girona sigui necessària l´existència d´un partit políticament transversal i genuïnament ciutadà.
A Girona ara li calen noves idees, un nou i marcat rumb que la millori i la prepari per les necessitats futures dels seus ciutadans. Que superi els debats i les lluites polititzades per una lluita exclusiva en pro dels interessos d´aquests. Que en definitiva modernitzi la classe política gironina per apropar-la al sentir general de les persones d´avui en dia, amb necessitats i idees ben diferents a les d´abans, especialment pel que fa a la seva relació amb el mon polític. Això, però, hauria de ser objecte d´un minuciós i detallat estudi, amb sincera voluntat de canvi i millora.
divendres 3 de octubre 2008
LA PACIENT ESPERA
Ahir, quasi dos anys després de trepitjar per darrera vegada la seu del partit i un any i mig després de presentar la meva dimissió com a vice-primer secretari de l´Executiva de l´Agrupació de Girona, vaig assistir a una assemblea de l´Agrupació. Tenia ganes de prendrem el pols a mi mateix i a la meva relació amb el partit, i veure fins quin punt el meu llarg exili m´havia apropat o allunyat de la “societat política”.
Em va agradar retrobar-me amb algunes de les persones que feia temps que no veia i veure´n moltes de noves, però mentiria si digués que em vaig sentir a gust i vaig extreure´n quelcom de positiu. Suposo que molt temps allunyat del discurs polític, immers únicament en la sinceritat exempta de demagògia de la societat civil, sensibilitza les orelles a l´hora de captar paraules buides de contingut i autocrítiques sense voluntat de solució.
Tot canvia perquè tot continuï igual. Malgrat haver-hi noves persones, que tant de bo a la llarga aportin noves idees, els intervinents segueixen sent sempre els mateixos, amb la mateixa apel·lació a ideals de forma genèrica, però mai baixant al terreny de la concreció.
Resulta sorprenent, o potser no perquè és el que sempre passa, que l´autocrítica del funcionament de partit la facin els que porten decennis vivint del mateix, sense adonar-se que tots ells, segurament també tots nosaltres, coadjuvem a mantenir un univers polític paral·lel al social i amb un funcionament la major part de les vegades contrari als valors suposadament defensats. És una autocrítica que mai concreta cap patologia ni proposa cap mesura de canvi. Que reclama major implicació i relació amb la societat civil però se n´allunya amb cada acte i amb cada paraula. Com em va dir un dia un amic apolític: “que maco que és sentir a l´ex-president Maragall criticar als partits polítics. Llàstima que haguem hagut d´esperar a que acabés la seva carrera política”.
Llàstima també que les noves generacions amb responsabilitat siguin clons de les anteriors, que els nous aires de llibertat, humanisme i humanitarisme, que mal aprofitats acabaran en individualisme, no penetrin en els partits polítics, llàstima que tot canviï perquè tot quedi igual.
No us agafeu el que dic com una crítica a un únic partit. No ho és. Em consta per informació fidedigna que tots els altres son iguals.
Resulta intolerable sentir com s´utilitzen clixés per desacreditar a l´adversari quan el discurs polític es buit, i estereotipar la dreta i l´esquerra sense adonar-se que la societat cada vegada està més difuminada i que cal buscar un discurs polític que arribi directament al cor del ciutadà, més enllà de les formulacions històriques que inexorablement van canviant, i que es bo que així sigui.
Tant debò la perseverança, l´intel·ligència i l´integritat de la societat civil acabi per convèncer a la classe política de que està caduca, no tan sols de pensament sinó de posta en escena i de dialèctica. Que la diversió i l´espontaneïtat no va renyida amb el treball i l´efectivitat. Que cal modernitzar els actes polítics per fer-los menys avorrits i més atractius.
Tant debò es comencin a eliminar fórmules com la de “company”, que sonen buides, o que la meva dona no es revolti cada vegada que sent la fórmula “ciutadanes i ciutadans”, per considerar que la gent del carrer no parla així i que s´està caient en l´error d´encunyar un nou llenguatge polític més modern, però tant allunyat de les persones com l´anterior. De consum únic pels polítics.
Aquí continuem doncs, mantenint l´esperança i esperant el canvi.
divendres 26 de setembre 2008
NO EM QUEDEN PARAULES
dimarts 23 de setembre 2008
PREMIS BLOCS CATALUNYA
L´Eduard Batlle , un periodista i amic Gironí, em va comunicar abans de l´estiu que havia engegat, junt amb altres persones, la creació del I Premi de Blocs de Catalunya, en el que poden participar tots aquells que tenen un bloc escrit en la nostra llengua.
Sembla ser que la iniciativa ha estat tot un èxit, ja que s´han inscrit en les diferents categories més de 550 blocaires.
Ara s´ha iniciat el període de votació popular, que acaba el proper 30 de setembre, i posteriorment un jurat especialitzat triarà el guanyador a partir dels 5 primers blocs més votats de cada categoria.
Per qui vulgui participar podeu fer-ho a través del link Premis Blocs Catalunya .
Crec que és una proposta molt interessant i que estaria bé, ja que és la primera vegada que s’organitza, donar-li una empenta votant tots plegats. Us informo que jo participo en l’apartat de blocs personals, amb el nom de Toti Negre. Us animo doncs a votar, a favor de qui més us agradi.
divendres 19 de setembre 2008
BENVINGUTS!!!
Bé, ja som aquí de nou. Un altre curs, amb noves il·lusions i com sempre, amb moltes ganes.
Ha estat un estiu molt estrany. Increïble en algunes coses (el casament va ser excepcional: gràcies a tots, sou els millors amics que es poden desitjar) i molt dolorós en d´altres. La vida continua però hi ha gent a qui trobarem molt a faltar, molt més del que hauria pensat.
Quan la feina estigui al dia espero tornar escriure, amb una mica de calma.
Us deixo només afegint que, si mai podeu, no deixeu de fer ni que sigui un tram del "Camino de Santigo". És curiós que a vegades les experiències més increïbles les tinguem tan a prop de casa, però ens siguin tan desconegudes.
divendres 5 de setembre 2008
EM CASO
Que ràpidament que ha passat el temps!!! Com sempre. Com cada any.
Sembla que fos ahir quan la Chus i jo vam prendre la decisió de fer una passa endavant en la nostra relació. De casar-nos. De fer públic l´amor que sentim l´un per l´altre. De dir en definitiva que volem i tenim l´esperança de que el nostre projecte en comú sigui de per vida.
No seré jo qui faci un panegíric del matrimoni. No hi estic a favor ni en contra. Més sincerament. Durant temps vaig pensar i defensar que hi estava totalment en contra. Amb els anys aquest sentiment no va canviar i és quan notes que a la persona a qui t´estimes, un fet d´aquesta magnitut la farà feliç, fins i tot la necessita per saber que la teva aposta és sincera i real, quan et planteges fins a quin punt ets contrari al matrimoni o senzillament és una institució que sents aliena, però de la que no abomines. I et planteges també fins quin punt la teva militància anti-matrimoni és fruit d´una convicció genuïna o és més un intent de mantenir l´imatge de “progre” davant tota la gent que t´ha sentit parlar durant tants anys, davant els quals t´has creat un personatge, real en molts aspectes però fictici en d´altres.
És aquí, sens dubte, on cal la màxima sinceritat per saber si les teves conviccions són prou genuïnes, profundes i irrenunciables per frustrar el desig de la teva parella, o si no tens res més en contra del matrimoni que mantenir davant els altres i de tu mateix la militància en el bàndol dels “suposadament alternatius”. Totes les opcions són bones, sense discussió, sempre i quan siguin sinceres.
Sortosament jo he trobat el meu camí. He pres la meva decisió i sóc feliç fent feliç, també a mi mateix.
Para ti guapetona. Nos vemos el 8/8/8.
I a tots als que no veuré d´aquí a pocs dies en terres palentines, que passeu unes bones vacances. Ens veiem el septembre.
dimarts 5 de agost 2008
OROPENDOMEETING 2008
Senzillament fantàstic el bolo que vaig compartir amb en Sisu, el passat 11/07/08, al festival Oropendomeeting, organitzat pel músic i amic Chema Estropà .
Una manera divertida i entranyable de participar en iniciatives benèfiques. I una organització i tracte impecable.
Si mai teniu l´oportunitat us recomano que assistiu a aquest festival, que es celebra cada estiu.
Us penjo també la cançó SARA, que formarà part de "Mil pequeñas crisis y una boda", que espero vegi la llum el primer semestre del 2.009.
SARA
FUE UNA VEZ HACE MIL AÑOS CUANDO EL MUNDO ERA REAL
CUANDO EL SOL ME CALENTABA, CUANDO AUN HABIA SOL
FUE UNA VEZ HACE UN MOMENTO CUANDO EL MUNDO SE ROMPIO
Y LAS TUMBAS SE HAN ABIERTO
COMO UN AUTOMATA HUECO
RESPIRO PORQUE MANTENGO
LA INERCIA DE RESPIRAR
Y SI DOS VECES ME DEJASTE
UNA PUDE PERDONARTE
OTRA ME HE DE PERDONAR
LAS COSAS QUE NO TE DIJE
LAS QUE NO DEBI DECIR
LAS COSAS QUE NUNCA HICE
LAS QUE NUNCA DEBI HACER
EL AMOR ESCATIMADO, LOS BESOS QUE ME GUARDE
Y LOS QUE NUNCA TE HE DADO
COMO UN AUTOMATA HUECO
RESPIRO PORQUE MANTENGO
LA INERCIA DE RESPIRAR
Y SI DOS VECES ME DEJASTE
UNA PUDE PERDONARTE
OTRA ME HE DE PERDONAR
SARA
Y MIENTRAS TANTO
VOY DEJANDOME LLEVAR
VOY VEGETANDO
VOY QUERIENDO DESPERTAR
Y COMO UN ANIMA EN PENA
MAS LUCIDA Y MENOS CUERDA
ME AXFISIO POR NO GRITAR
Y SI DOS VECES ME DEJASTE
UNA VEZ PUDE BUSCARTE
AHORA NO SE DONDE ESTAS
dissabte 19 de juliol 2008
UNA PROPOSTA PER LA DEVESA
Darrerament ha estat continu i incansable el debat ciutadà sobre el destí que cal donar a la Devesa. El projecte de l´Ajuntament de construir-hi un pavelló ha destapat múltiples opinions sobre quin ús social hauria de tenir aquesta zona de Girona sobre la qual, històricament, s´han projectat diversos anhels de reforma, de reinterpretació de l´espai, però que mai han fructificat. D´aquesta manera la Devesa ha acabat essent el recurs dialèctic de debat en diferents legislatures, que no s´ha traduït en un projecte concret, sòlid i irrevocable.
La primera pregunta que crec que s´haurien de fer els responsables municipals, i que no es fan, és què és la Devesa, o més ben dit, què volem que sigui la Devesa.
Actualment no hi ha cap dubte que la Devesa no és un parc, com a mínim en el sentit d´aprofitament ciutadà que aquest nom significa en l´imaginari popular. I elements de nova construcció com l´auditori o aquest projecte de pavelló no fan més que avortar una concepció real i íntegra, com a parc.
La Devesa no és res més avui en dia que un pulmó de la ciutat, una zona verda amb referent històric moltes vegades tergiversat, una zona d´escàs ús social pel que fa a la relació amb la natura i en definitiva un calaix de sastre on el nostre Ajuntament inquibeix, al llarg dels anys, allò que no sap massa bé on col·locar. Les carpes, les fires, el mercat, l´auditori... i ara el pavelló.
Com tot a la vida les mitges tintes són garantia de fracàs, en el pitjor dels casos, o d´insatisfacció, en el millor, i precisament això és el que aconsegueix el govern de la ciutat amb una política erràtica i indefinida sobre els usos de la Devesa. No es pot pretendre evocar contínuament aquest espai de la ciutat com a referent natural de la mateixa i a la vegada, sigui apel·lant a les necessitats ciutadanes o a la cultura, anar-hi construint elements arquitectònics d´envergadura.
La meva proposta per la Devesa implica un replantejament total de l´espai per tal de concebre´l com a parc d´ús ciutadà, com un Retiro o una Ciutadella de Girona, un lloc on les persones i famílies puguin i tinguin ganes de passar-hi temps, de veure-hi jugar els seus fills i de relacionar-se amb altres habitants de Girona.
Caldria en primer lloc definir l´extensió del nou Parc de la Devesa (crec que s´hauria d´excloure la llengua on s´ubiquen la Fira i l´Auditori) i ballar tot el perímetre, amb mur de pedra fins a certa alçada i potser de forja la resta. La finalitat seria doble. De pantalla acústica que privés o minimitzés tant com fos possible el soroll dels vehicles que passen just al costat de la Devesa i per crear l´efecte psicològic de recolliment que es copsa en tota zona encerclada. Imagineu només com a exemple el Parc del Migdia sense balla perimetral, amb vista directe a la carretera Barcelona, al carrer Migdia i als aparcaments. Sens dubte l´atmosfera i el caliu que es viuria en el mateix serien ben diferents, a part de que la contaminació acústica es percebria de manera molt més flagrant.
En segon lloc, i possiblement aquesta sigui una mesura molt impopular, caldria eliminar de forma periòdica totes les construccions arquitectòniques que es troben dins La Devesa, i buscar-ne la reubicació fora del perímetre.
D´espai, si se´n busca, se´n pot trobar. A escassos metres de l´auditori, a l´inici de la zona de les Hortes, s´està portant a terme un important procés constructiu. Ignoro sincerament si s´ha reservat algun espai per a ús social, però el que queda clar és que les institucions, quan necessiten trobar espai per a construir, en troben.
Amb l´eliminació de tots els elements constructius (deixant de banda l´Auditori i el Palau Firal que quedarien fora del parc), s´hauria de fer un replantejament urbanístic de la Devesa en un sentit estricta de parc pels ciutadans, reconvertint i enjardinant zones com el Camp de Mart, que lluny de ser un llit de gespa agradable, és un espai verd però no adequat ni concebut per passar-hi el temps. I fins i tot pensar en una factible ampliació que inclogués l´altre costat del Ter, prèvia adequació de la riba sud del riu.
Seria per mi massa agosarat intentar definir l´estructura d´un parc d´aquestes dimensions, pel sol fet que em manquen els coneixements tècnics adequats. Intueixo que, per exemple, un bar amb terrassa com el que hi ha al Parc del Migdia podria ser una construcció adequada i no excessivament agressiva, i que fomentaria l´ús ciutadà. Però un element tant específic com un pavelló, a més de la seva envergadura i l´evident dany que causa a un espai a priori natural, no fomenta per res l´aprofitament del parc en sí mateix, sinó que només crea un anar i tornar, un deambular sense interacció. Perquè, jo em pregunto, si la concepció que tenim de la Devesa ens permet construir-hi avui un pavelló esportiu, quin motiu de pes hi haurà en un futur per no construir-hi altres edificacions públiques?
Malauradament Girona és una ciutat que no va sobrada de zones verdes, i em refereixo a les verdes de veritat, no a les qualificades urbanísticament com a verdes que quasi mai ho són, o que ho són molt poc.
Resulta envejable, quan vas a altres ciutats, tenir un lloc on poder jeure, llegir, descansar, prendre alguna cosa,... un lloc on la natura es barreja amb la vida social, a on es passeja i s´escolta l´actuació d´algun artista, a on et fan una trena al cabell o et llegeixen la mà.
Girona no té res de tot això i potser ja començaria a ser hora. A les mans dels nostres governants està aprofitar aquest moment o deixar-lo passar una vegada més.
dimecres 25 de juny 2008
FESTIVAL MUSIQUES RELIGIOSES I DEL MÓN
Fa poc vaig rebre el programa del "IX Festival de Músiques Religioses" de Girona, ara també anomenat, des de fa uns anys, "i del mòn". Suposo que en un intent de captar més públic.
No m´hi escarrassaré massa. Senzillament penjo el mateix que vaig dir l´any passat.
No voy a asistir, una vez más. Octava edición de un festival creado ad hoc, sin ningún tipo de reivindicación ni solicitud popular. De hecho sólo hay que preguntar para darse cuenta que pocos son los ciudadanos de Girona interesados en el mismo, y que la mayoría de los asistentes lo son previa invitación.
He habitado toda mi vida en esta ciudad, a parte de un lapso de seis años que residí en Barcelona, y jamás capté ningún tipo de interés de mis conciudadanos por la música religiosa, y mucho menos por un festival sobre la misma.
No me interesan este tipo de creaciones que pretenden prestigiar una ciudad, sin aportar nada a sus ciudadanos. Es un prestigio nominal, nada más.
Para mi la ciudad son sus ciudadanos, sus intereses y sus reivindicaciones, y me importa poco el prestigio que ésta pueda tener fuera de sus fronteras si no va acompañado del apoyo de la ciudadanía. Y salta a la vista que este festival no es de los gerundenses.
¿Cuánto dinero se ha destinado a estas ocho ediciones? ¿Sería suficiente para construir la tan reivindicada sala de conciertos en un lugar mínimamente céntrico de la ciudad de Girona?
Yo creo que sí. Se hubiesen podido colocar la primera y muchas más piedras. Y el pueblo, o al menos una buena parte de él, lo hubiese agradecido.
Mucho más que el festival de Músiques Religioses.
No voy a asistir al festival.
dijous 5 de juny 2008
MIL PEQUEÑAS CRISIS Y UNA BODA
Aquest nou CD, que portarà per títol "Mil pequeñas crisis y una boda", avança molt lentament i ara encara més, ja que, com alguns sabreu, em caso el proper mes d´agost. Penjo a continuació la cançó “Cara Antigua” (títol provisional)
La pressió estètica que exerceix l´entorn contra tots nosaltres (dic “contra” voluntàriament), i molt concretament contra les dones, és absolutament salvatge. Com s´ha denunciat reiteradament avui en dia sembla que qui no és jove i guapo no existeix. Malgrat tot, però, els missatges directes o subliminals són sempre els mateixos i la nostra societat camina cap a la pèrdua de valors, d´identitat, d´individualitat i d´autoestima.
Aquesta és la història d´una persona totalment perduda
CARA ANTIGUA
UN DÍA SE MIRÓ Y CREYÓ QUE SU TRAGEDIA
ERA QUE EL TIEMPO HUYÓ DEJÁNDOLE UNA VIEJA
UN DÍA SE TOCÓ Y CREYÓ QUE SU TRISTEZA
LLEGÓ CUANDO CAYÓ LA DURA CARNE FRESCA
Y SE ESTIRÓ LA PIEL Y SE LE ARRUGÓ EL ALMA
Y DEJÓ DE COMER Y ENGORDÓ SU DESGRACIA
Y BORRÓ DE SU CARA LA FIRMA QUE LA VIDA LA DEJÓ
Y QUE ERA HERMOSA PORQUE LA HIZO DISTINTA
Y CONSIGUIÓ UNA CARA DE PORCELANA ANTIGUA
UNA EXPRESIÓN DE JOCKER Y UNA RISA MARCHITA
Y NO SUPO PORQUÉ NO VOLVIÓ LA ALEGRÍA
SUS OJOS ERAN GRISES BAJO LA FRENTE LISA
CARA ANTIGUA... CARA ANTIGUA... CARA ANTIGUA... CARA ANTIGUA...
¿ACASO NO SABÍAS LA VEZ QUE TE MIRASTE
QUE AQUELLO QUE MARCHÓ FUE LO QUE NO GUARDASTE?
LA INMUTABLE ARMONIA DE LOS SERES PERFECTOS POR DENTRO
LAS HERIDAS CERRADAS CERRADOS LOS LAMENTOS
PERDISTE LA MIRADA DEL QUE MIRA EN LO HONDO DE SÍ
Y NO NECESITA LA MIRADA DEL OTRO
PERDISTE ¿Y QUE GANASTE AL PERDERTE A TI MISMA?
UNA EXPRESIÓN DE JOCKER Y UNA RISA MARCHITA
CARA ANTIGUA... CARA ANTIGUA... CARA ANTIGUA... CARA ANTIGUA...
dimecres 28 de maig 2008
FOLLIA
Ja no sé què més es pot dir. Només demanar que acabi d´una vegada.
dijous 15 de maig 2008
LA VERGONYA
No sóc un especial fan de molts dels comportaments de la societat nord americana, i encara menys de l´actitud dels seus successius governs. La convivència esquizofrènica en la seva societat de les màximes llibertats amb un puritanisme exacerbat, així com certes actituds que trobo un pèl massa infantils, fan que en molts aspectes, potser en la majoria, segueixi preferint un model de vida més europeu.
Tanmateix hi ha quelcom que envejo moltíssim, de la societat nord americana. Quelcom que forma part de la seva cultura i que deriva, al meu entendre, d´una tradició clarament anglosaxona. Quelcom que fa que, entre altres motius, els Estats Units siguin una potència mundial capaç d´exportar amb èxit el seu model de vida i molt concretament les seves creacions artístiques, entre elles les musicals. Estic parlant de la VERGONYA, més concretament de la MANCA DE VERGONYA.
Només cal visitar qualsevol punt d´aquell immens país per veure que la manera de relacionar-se de les persones, les seves intervencions en públic i l´espontaneïtat dels seus actes, són deguts a una total manca de vergonya, apresa des de la infància, i que possibilita el màxim desenvolupament artístic, per aquell que té inquietuds.
No és estrany per exemple en un concert sentir comentaris d´aprovació, d´ànim, o fins i tot de crítica, en veu alta, sense que ningú s’incomodi; però sempre participant.
Per contra, en aquest país, i molt concretament a Catalunya, i possiblement Girona sigui el màxim exponent dintre Catalunya, la vergonya és un fet constant, que envolta tot el nostre comportament alhora de relacionar-nos, que isola a les persones i que acaba convertint la crítica constant, sempre des de darrera la barrera, en un modus operandi que forma part del nostre estil de vida. Només cal assistir a un concert a la ciutat de Girona per comprovar com, quasi sempre ben lluny de l´escenari, la gent es dedica a mirar amb una actitud absolutament freda, desapassionada i aparticipativa, tot el que succeeix a l´escenari. I en molts casos s´estan buscant fins i tot errors i punts febles que criticar.
La vergonya és una xacra de la nostra societat que va en detriment de la manifestació espontània de la nostra personalitat que, com diria Erich Fromm, és la única manera d´aconseguir una certa felicitat.
Després de tot el que he dit m´alegro de poder penjar el vídeo que surt al principi d´aquest escrit, en que la Txus i jo mateix, de manera improvisada i inesperada, vam pujar a l´escenari per participar en el concert que els Dizzy Ducks van oferir fa aproximadament un mes en una concentració de motos a L´Escala, organitzada pels rebatejats “Cerdos del Infierno” (apel·lació improvisada sobre la marxa, a mig camí entre els Cerdos Salvajes de John Travolta i els conegudíssims Angeles del Infierno).
Superar la vergonya et fa lliure, no tenir-ne deu ser un regal i és un plaer que la persona que t´estimes en tingui encara menys que tu.
Per acabar penjo un altre vídeo d´aquell mateix dia en que canto jo sol amb els Dizzy. Darrerament s´ha convertit en una tradició que quan els vaig a veure em convidin a pujar a l´escenari a cantar alguna cançó. Gràcies Sergi per enviar-me els vídeos. Companys, espero que la propera vegada m´aviseu amb temps i així podré aprendre´m alguna lletra per no haver de cantar llegint. Una abraçada a tots.
dimecres 7 de maig 2008
AMICS
L´Iban Mallorquí, gran amic i cantant de la primera banda en que jo tocava la guitarra rítmica, L´UBRI-KING BAND, ha acabat la feina començada per l´Oriol Albaigés, que va penjar la primera cançó del concert de Not Yet, i ha penjat al youtube la resta de cançons. Nois, un cop més us estic molt agraït. Amics com vosaltres donen sens dubte més color a la vida.
Avui us penjo “Suicide”, un tema propi que va donar nom al primer CD de Not Yet i que vam interpretar en aquell concert. La resta estan ja penjats al youtube, per si voleu veure el concert sencer.
PS.- Missatge per a Xevi Amores: Xevi, si llegeixes aquest post i mires el concert m´encantaria que em donessis la teva opinió. Aquest és el rock and roll que he interpretat tota la vida, encara que tu em vas conèixer a la faceta acústica. Però tot tornarà.
dijous 1 de maig 2008
NOT YET: Keep on rocking in the free world
Avui sento l’orgull de penjar a la web una feina realment ben feta. Una prova real de que les coses fetes amb carinyo surten bé.
Es tracta d´una de les cançons que els Not Yet, la meva ex-banda, vam interpretar l´any 2004 en un concert al pavelló de Quart.
No deixem d´agrair a l´Oriol Albaigés, cap de la productora Blauhaus Vídeo, la seva desinteressada col·laboració en l´edició d´un magnífic DVD en directe. Gràcies un cop més i si penges algun altre clip al youtube no deixis d´informar-me!
Espero que disfruteu tant com vam fer-ho nosaltres i, pels que ereu fans i encara teniu ganes de rock and roll aneu-vos preparant, perquè corren rumors de que els Not Yet tornaran.
dilluns 28 de abril 2008
MÚSICA I UNA MICA MÉS DE POLÍTICA
Aquí teniu un vídeo del darrer concert que he fet. Va ser el 15 de març passat, a Can Genís, espai cultural de l´Ajuntament de Palafrugell. La qualitat no és massa bona, però qui en tingui ganes es farà una idea.
Gràcies a tots els companys i amics que vau venir expressament i, aquesta vegada, molt especialment a l´Àlex Girbau, company advocat que es va desplaçar, amb l´Imma, expressament des de Sant Fost (Barna). Una abraçada des de Girona.
Així mateix, a continuació, penjo un article publicat avui al Punt Diari de Girona, escrit pel també company advocat i contrincant en molts judicis JOSEP VIELLA. Veig que coincidim molt en la nostra manera de pensar. Potser començaria a ser hora d´engegar algun corrent d´opinió “no oficial” al PSC de Girona? Llenço la proposta.
El PSC, l´exèrcit i les pasteres
Dissabte, 12 d´abril. 07.10 h del matí. Escolto la ràdio i m´assabento de la relació de ministeris i dels seus nous llogaters. Esclato d´alegria quan conec que la magnífica aportació dels socialistes catalans al govern d´Espanya, al desenvolupament i desplegament de l´Estatut, al progrés del nostre país, Catalunya, és regalar dos perfils d´estricte «catalanisme socialista» per dirigir dues carteres tan «influents» a Catalunya i el seu futur (infraestructures, indústria, noves tecnologies, trets identitaris…) com són les dels militars (Ministeri de Defensa: Carme Chacón) i la immigració (Ministeri de Treball i Immigració: Celestino Corbacho). Els centenars de milers de votants socialistes catalans i els seus 25 diputats estan (estem) d´enhorabona. Mai una victòria tan contundent ens havia portat a uns resultats tan minsos. 07.15 h: em poso a escriure.
Aquests darrers dies he comprovat, de forma gens complaent, com el president del govern d´Espanya en funcions cridava tots els caps visibles dels diversos partits que havien obtingut representació parlamentària per negociar amb tots ells la seva investidura. Em va resultar molt trist comprovar com al PSC ningú el cridava a consultes. Es donava per fet (malgrat ser un partit independent encara que federat) que el PSC ja hi votaria a favor. No hi havia lloc per al diàleg, per a la negociació, per fer valer el pes dels vots i la contundent victòria a Catalunya tot i que sense el vot dels 25 diputats catalans no podia ser president. El partit que més aportava a l´entronització del repetit cap de govern no tenia veu ni vot. I això m´entristeix.
El desembre passat, aprofitant l´avinentesa de la manifestació del 14-D pel dret a decidir i en plena crisi de les infraestructures a Catalunya, ja vaig dir que el PSC necessitava tenir un grup parlamentari propi a Madrid. El resultat de les eleccions era una ocasió immillorable per dur-ho a terme. Si així fos, se li tindria més respecte del que ha merescut les darreres setmanes i ara amb la formació del nou govern; no ens hauríem empassat el Bono de torn com a president del Congrés; no s´hauria ratificat la incompetència de la Magdalena Álvarez; hauríem pogut aspirar a tenir ministeris més influents i, qui sap, potser d´aquesta manera Catalunya hauria pogut creure una vegada per totes que el PSC és un partit compromès amb el país malgrat que el seu President es digui José (que em sembla molt bé) i no parli un català gaire galdós (que tampoc em suposa cap trauma –ni la Ferrusola ni el seu amic Trias no són precisament en Pompeu Fabra–).
No tinc cap influència dins del partit; no hi soc ningú. Les meves aspiracions polítiques van quedar del tot satisfetes en acabar els meus 12 anys com a primer tinent d´alcalde de l´Ajuntament de Sarrià de Ter, el meu poble. No aspiro a res més en política. Aquestes reflexions i alguna altra que ja he fet i està escrita, el que persegueixen és despertar qui, com nosaltres, pensen d´aquesta manera però, en canvi, sí que poden fer que el corrent d´aigua (exemple desafortunat en aquests moments de sequera) canviï el seu curs dins de la formació política. Si la cúpula actual que la dirigeix no agrada, diguem-ho; si no acceptem els continus sotmetiments als socialistes espanyols, diguem-ho; si estimem i volem el millor per a Catalunya, diguem-ho. Si no ho fem, tard o d´hora el país ens passarà factura i no sempre tot seran flors i violes com ha estat en les darreres eleccions. Això, en tot cas, no vol dir trencar ni amb Espanya ni amb les idees socialistes i d´esquerres, perquè més enllà del PSOE també hi ha socialisme i política d´esquerres; també hi ha federalisme.
Tenia clar que Carme Chacón no era la millor cap de llista; els resultats han estat molt bons malgrat ella i no per ella. La conjuntura era la que era i el Partit Popular ens ho ha posat d´allò millor els darrers quatre anys. I ho tenia clar perquè sabia que el seu servei al país només consistiria a aconseguir un ministeri de rellevància; de rellevància ho ha estat però per a Espanya i no per als interessos de Catalunya. O és que Catalunya en traurà algun profit que sigui la màxima dirigent de l´exèrcit espanyol? Una cosa semblant podríem dir de l´altre ministre català al govern. Catalunya necessita quelcom més que el titular d´una cartera que entre les seves competències té treball, la immigració i el control de les pasteres (amb tot el respecte per aquestes dues importants àrees de gestió).
Respecto, i molt, els diputats socialistes catalans de base que han obtingut la seva credencial i també confio en la seva gestió; confio que faran tot el que calgui per defensar Catalunya i els seus interessos. Espero que no es trobin al davant, però, el mur de formigó de la cúpula que els impedeixi tirar endavant les seves idees i propostes. Els dirigents que d´alguna manera comparteixin aquestes reflexions, no només des dels llocs de major rellevància, també des de les executives territorials, que no tinguin por i ho diguin en veu alta.
08.20 h. Encara estic escrivint i sona el telèfon. M´informen que el pare d´en Narcís Casassa (molt bon amic, alcalde de Sant Julià de Ramis i vicepresident de la Diputació) ha mort. Això m´entristeix molt més i el recordo amb afecte i estimació.
dimecres 16 de abril 2008
ANÀLISI ELECCIONS
Ja vaig dir en un missatge anterior que després de la trilogia d´articles polítics que he escrit, he tancat una etapa. Espero continuar escrivint, potser també sobre política, però bàsicament sobre altres temes que m´interessen.
Tanmateix un amable i assidu lector, que també és amic meu, em va demanar que fes una valoració sobre el resultat de les darreres eleccions. Voluntàriament no he volgut fer-la de forma immediata, per veure què succeïa realment. Però crec que m´ha arribat el moment.
Haig de començar dient que estic content dels resultats ja que jo sóc dels que creia absolutament necessari que perdés el PP, no per una por atàvica a la dreta espanyola, sinó perquè tenia l’esperança que perdent novament hi hauria una renovació cap a posicions més moderades. Crec que aquesta renovació, encara que de forma tímida, ha començat, i això em satisfà alhora de pensar que el meu vot útil ha servit d’alguna cosa.
Sóc dels que pensa que no és bo que un partit ostenti massa poder, i concretament penso que el PSC acabarà pagant l’excés que en té, i de la mateixa manera penso que és bo que la dreta espanyola governi de tant en tant, per evitar una fractura ideològica del país, síndromes de persecució inexistent i vel•leïtats autoritàries o fins i tot colpistes. Això sí, sempre des de postures moderades tant si governa l’esquerra com la dreta.
Deia que estic content pel resultat però no vaig anar a votar amb la il•lusió que provoca recolzar i creure´s un projecte. Molta gent va anar a votar amb aquesta actitud, sobretot a Catalunya, més en contra d’una opció política que no a favor d’una altra.
Malgrat la bona participació no hem d’oblidar que la conjuntura d’aquestes eleccions va ser molt concreta i respon encara al trasbals que va suposar l’atac terrorista de l´11 M. Espero que ja sigui el darrer acte de tot plegat.
Per respondre a l’Oriol, qui em va formular la pregunta, considero doncs que el PSC ha obtingut aquesta aclaparadora victòria no per mèrit propi sinó per demèrit del PP. Amb això òbviament s’ha consolidat la hegemonia del PSC, però pot ser quelcom francament perillós, ja que en futures eleccions en que no hi hagi la polarització de les darreres, els votants poden decantar-se fàcilment cap a altres opcions per evitar una excessiva acumulació de poder.
Esquerra Republicana, per mèrits propis i no només pel bipartidisme entre el PP i PSOE, ha sofert la seva gravíssima davallada, després d’actuacions patètiques dels seus líders, bàsicament de Carod Rovira, durant els darrers anys.
No es pot erigir un partit com a garant de la ideologia, de les mans netes i en certa manera del idealisme, per després acabar demostrant que el que vol és el poder a qualsevol preu. Esquerra Republicana ha de fer un profund replantejament de les seves màximes si no vol escindir-se de nou i tornar a ser el record en vies d´extinció d´un passat gloriós.
Estratègicament parlant ERC hauria de desfer el tripartit, i amb les seves apel•lacions constants invocant que no ho fan per respectar els pactes, penso que encara desperten en els votants més reticències, ja que més que un respecte a la paraula donada sembla un cop més una clara voluntat dels dirigents d’aferrar-se al poder que els queda.
El Partit Popular certament ha pujat a la resta d´Espanya, però ho ha fet per la confrontació que ha creat. Si vol tenir unes mínimes opcions de governar en un futur no pot renunciar a Catalunya de la manera que porta fent-ho molts anys, i queda clar que tampoc pot mantenir un doble discurs, un aquí i l´altra a les espanyes. El PP ha perdut se’ns dubte a Catalunya, i l´única manera que té de tirar endavant és el centrisme i la moderació del seu discurs, sense erigir-se en un element antinacionalista i anticatalà. Hauria de començar a actuar com una mena de federació en que la gent els pugui sentir propers als diversos territoris. En aquest sentit té molta feina a fer a Catalunya perquè fa anys que rema en el sentit contrari.
Pel que fa a IC crec que efectivament s´ha vist molt tocada pel bipartidisme, més que no pas Esquerra Republicana, però penso que en futures eleccions recuperarà el que ha perdut. La seva proposta no està esgotada, encara que a nivell d’Espanya, si no aconsegueixen que es reformi la llei electoral, IU acabarà sent un partit testimonial.
Convergència es manté un cop més a partir del vot captiu que té. Es fa difícil predir què passarà amb aquesta formació, però crec que més enllà de “cases grans del catalanisme”, que són construccions semàntiques més estètiques que ideològiques, el que faran els de CiU és esperar a que la borratxera de poder del PSC passi factura, i recolliran el vot que ha estat conjuntural i que acabarà desencisat amb el poder.
I finalment, encara que no sigui un partit de Catalunya, sí que vull dir que em fa content l´entrada al Congrés del partit de Rosa Díez. No conec massa bé el seu programa però suposo que hi ha algunes coses de pes que no comparteixo gens ni mica. Però que voleu que us digui. Per mi qualsevol entrada de nous partits polítics és un enriquiment i un petit gra de sorra perquè tot plegat no resti sempre en mans dels mateixos.
Fins aquí el meu personal anàlisi de les eleccions. S´agrairan tot tipus d´opinions al respecte.
divendres 4 de abril 2008
PROU
Què passa a Euskadi? Com conviu la normalitat amb la bogeria? Com la gent de bé amb els assassins?
No ho puc entendre. Per més que hi penso no ho puc entendre. Alguna cosa se’ns escapa, quan tanta gent recolza encara la barbàrie.
ETA ha mort un home senzill, indefens. Han volgut matar i han triat un objectiu fàcil.
Isaías Carrasco. Una mort sense sentit. Una nova família destrossada. Una nova injustícia.
Prou.
dissabte 8 de març 2008
EVA SE DESNUDA
Recomano entrar a aquest blog: http://evasedesnuda.blogspot.com/
La idea més original que he vist en molt temps.
M´encanta trobar gent que encara em sorprèn.
Felicitats a Eva Ros
Fins aviat.
divendres 7 de març 2008
LLISTES OBERTES O LA FAL·LACIA DE L´INDEPENDENT
Aquesta és la tercera i darrera part de la trilogia d’articles polítics que he escrit i enviat al Punt Diari de Girona. El que penjo avui fins a la data no ha estat publicat, i ignoro si ho serà o no en un futur.
Amb ells he intentat plasmar, amb la major honradesa que m’ha estat possible, part dels coneixements que he adquirit degut al meu pas per l’Executiva d’Agrupació del PSC de Girona, que ha tingut algunes coses molt bones però també d’altres de molt decebedores.
He intentat amb els meus articles dir algunes de les coses que penso, i que pensen molts altres implicats en el món polític, però que no es diuen mai en veu alta, i menys a qui hauria d’escoltar-les i prendre nota.
He fet doncs net amb algunes espines clavades i espero haver aportat el meu petit gra de sorra, molt petit, perquè les coses canviïn, ni que sigui una mica.
Començo doncs una nova etapa en que espero escriure més sobre altres facetes que omplen la meva vida, tot i que la política continua essent una de les meves afeccions i, per tant, el dia a dia polític, la seva intensitat, el seu interès, dictaminaran si escric més sobre aquest tema o no.
LLISTES OBERTES O LA FAL·LACIA DE L’INDEPENDENT
Amb aquest article acabo una trilogia que m’ha publicat aquest diari els darrers mesos, amb la qual pretenia explicar els motius de la dessafecció del ciutadà envers la política, degut bàsicament a les patologies que arrossega l’actual funcionament dels partits polítics.
La manca de democràcia en els partits polítics és quelcom conegut i denunciat en moltes tertúlies i articles d’opinió. Per a mi el problema bàsic rau en el fet que fa molt de temps que aquests partits no estan en mans de la seva militància, sinó que es troben segrestats per molt petites cúpules de poder que marquen de forma jeràrquica totes les directrius d’acció política, amb una clara finalitat de perllongar-se en el poder, no només com a opció política sinó a nivell personal.
La única manera de recuperar la confiança del ciutadà en la política és fomentar la militància en els partits a partir de la democratització dels mateixos, enfortint la capacitat dels seus militants de base per guiar la política del partit i canviar-la si s’allunya del funcionament democràtic. Això i també fomentar des de la política la iniciativa cívica i ciutadana, amb les màximes possibilitats de participació.
A l’actualitat des de les cúpules dels partits s’està utilitzant un sistema fal·laç per, suposadament, aproximar les candidatures i als actors polítics al ciutadà; la inclusió de candidats independents. Però com està plantejada fins a la data la tria d’independents, que no son independents, no afavoreix cap de les dues premisses anteriors.
En la meva opinió l’excessiva existència de candidats anomenats independents no fa més que coadjuvar en el manteniment de l’status quo de la direcció dels partits, i afebleix la voluntat i les capacitats de canvi que té la militància compromesa amb un projecte polític concret.
Només entenc la figura de l’independent com una aportació qualitativa en benefici de la ciutadania, com un “fitxatge” d’aquella persona o persones que destaquen pel seu carisma i capacitats, i que poden aportar quelcom que no es troba en un moment concret dins el conjunt de gents que conformen un partit.
Per contra he percebut en cada comtessa electoral que la tria de persones independents no respon a aquest criteris, sinó que és més una tasca de propaganda política per vendre un producte al ciutadà, pretenent que un elevat nombre de candidats independents en una candidatura garanteix una major proximitat a la ciutadania, un control inferior per part del partit polític. Res més lluny de la veritat.
El candidat independent, tot i participar a vegades i de manera incomprensible en certes decisions de partit, es sent a precari, i lluny de ser crític amb el partit, tasca absolutament necessària per a la renovació del mateix, es queda al marge, a vegades sense participar, o moltes de les altres referendant qualsevol decisió presa per l’aparell del partit.
És un clar i lògic mecanisme de defensa de qui pateix la por de significar-se en contra de quelcom del que no acaba de sentir-se part, per després no sortir a la foto. I sens dubte aquesta por és major en un independent que no en un militant, màxim tenint en compte que el fet de formar part d’una candidatura d’un color o altre massa vegades és més fruit de l’origen d’on prové la proposta, que no pas de la ideologia real sentida.
Òbviament algú pot pensar que aquesta generalització és injusta. I sens dubte així és, com ho és qualsevol generalització. Però no és menys cert que el que explico sovinteja.
La ciutadania no hauria de deixar-se enlluernar pel cartell publicitari d’un gran nombre d’independents en qualsevol candidatura. No és garantia, en absolut, de major democràcia, ni a nivell institucional ni a nivell orgànic en l’acció política d’un partit.
El repte real de la democràcia a l’Estat Espanyol són les llistes obertes, que poden aportar una major capacitat decisòria del ciutadà en els candidats escollits, i per tant una major incidència, de forma indirecta, en el partit polític, que haurà de tenir molt en compte el perfil dels seus candidats alhora de presentar-los al referendament directe del votant.
El sistema de llistes tancades provoca una gran llunyania dels candidats respecte a la ciutadania, davant de qui no tenen massa necessitat de donar-se a conèixer ni de fer aportacions concretes, tret del cap de llista. I per tant tampoc senten, a posteriori, una especial necessitat de rendir comptes davant els seus electors, ni aquests cap possibilitat de reivindicar els seus drets ni formular les seves queixes, enfront de persones qui amb prou feines saben qui són.
Moltes persones voten llistes senceres a les eleccions sense una especial il·lusió, més com una aposta perquè no guanyi un altre partit que no pas per confiança en un opció concreta.
Aquesta il·lusió seria molt més gran si els ciutadans tinguéssim l’opció d’escollir, amb el nostre vot directe, a aquelles persones que considerem vàlides i en qui confiem. A qui després podrem dirigir-nos per reclamar els nostres drets.
I per altra banda, sens cap mena de dubte, l’elecció directa mitigaria la galopant abstenció que està patint aquest país, a cada nou procés electoral, i possiblement rebaixaria a mínims el també creixent vot en blanc.
Les llistes obertes han de ser una clara opció dins el futur polític d’aquest país i, de fet, fa molts anys que se’n parla. Hi ha hagut temps de sobra per instaurar-lo, fins i tot per retocar-lo una i més vegades. I a aquestes alçades jo em pregunto: Com és que només s’ha instaurat en una cambra tan poc coneguda i amb tan poc poder decisori com el Senat? No sembla difícil trobar la resposta.
Jordi Negre i Meléndez
Advocat. Diputat 9è a la Junta de Govern del Col·legi d’Advocats de Girona. Militant del PSC.
dijous 28 de febrer 2008
MÉS MIL PEQUEÑAS CRISIS
Ja fa un temps, amb l´inestimable ajut de la meva dona, vaig escriure aquesta cançó, que s’inspira en històries de pescadors succeïdes al Port de la Selva, així com en velles històries sobre els meus avantpassats, que m’explicaven quan jo era molt petit.
Espero que aquesta cançó formi part del meu proper disc “Mil pequeñas crisis y una boda”, (títol encara no definitiu), que tindrà cançons en català i castellà.
Són ja diverses les que tinc escrites i que aniré penjant a la web. Aquesta, com dic, és una d’elles.
REINES DE LA TRAMUNTANA
A l’aigua freda mulla els peus
El mar és quiet s’albira l’alba
Els rissos bruts de sorra i salt
La mà “curtida” pren la canya
No hi ha més veus que les del vent
Ni més companys que les ones
No té a l’amic, fa tant de temps
I sense voler-ho plora
Alguns diuen que va fugir
Que va marxar cap a França
Que estava al port aquella nit
Que la justícia el cercava
Bé prou que sé que no és veritat
Es diu en Quim calant la xarxa
De ben segur que tornarà
Que aquí els seus braços fan falta
I estirant ben fort la xarxa sent
Una mà que l’acompanya
Un amic que s’acomiada
Des del mar (bis)
La ret reposa dins el bot
I no és pas peix el que mostra
El “tratje” d´aigua i un sol guant
Són els mateixos que ell porta
Li cauen llàgrimes dels ulls
Quan abraça el cos amb força
El seu amic ja no és perdut
Mort, el mar li retorna
Fou enganyat per les veus
Que dins el vent el cridaven
Sirenes de bruna pell
Reines de la tramuntana
Va marxar amb la tramuntana (bis)
diumenge 10 de febrer 2008
MUSICA, ADVOCACIA, POLITICA
Fa pocs dies vaig tenir l’alegria de rebre una trucada d’un company, a qui veig molt poc, indicant que és un assidu lector d’aquesta web, que, segons em deia, pel contingut dels comentaris, sembla més un bloc d’actualitat, i de política, que no pas una web musical.
És ben cert que el que va començar com una web de suport a la meva “carrera musical”(ho poso entre cometes conscientment), amb el CD en solitari “Lucía pide tiempo”, ha esdevingut més una finestra al món a través de la qual manifestar les meves opinions, crítiques i desitjos.
La meva feina d’advocat, i la meva afició a la música i a la psicologia, em deixen menys temps del que desitjaria per escriure tot allò que sento i penso, però el que sí tinc ganes de fer, molt aviat, és reescriure el text que vaig inserir a aquesta web a l’apartat de biografia, per tal de fer una explicació més fidel de la totalitat de la meva persona.
Pels qui ens hem mogut, i ens seguim movent, per camps tan antagònics com l’advocacia, la política i la música (i parlo de la composició i l’actuació en concerts), és difícil a vegades no tenir una certa sensació d’esquizofrènia. Costa saber qui ets realment i a on pertanys.
La sortida és sens dubte acceptar totes les facetes que conformen la teva vida, la teva personalitat, i tot allò a què dediques el teu temps, sense distincions, sense embuts, acceptant la possible contradicció que altres veuen però tu no.
És per això que molt aviat espero poder reescriure aquest apartat de la web que, ara com ara, no està en sintonia amb l’enfoc que li estic donant dia a dia.
PS1.- L’assumpte Gallardón ha fet córrer rius de tinta, i poca cosa es pot dir més. Tanmateix entenc que s’ha tractat de forma única pel que fa a la pugna entre dos peces importants del PP a Madrid, i a tot Espanya, però no massa en quant al que jo considero la notícia realment important.
S’ha posat un cop més al descobert que el 90% de la vocació política és ambició personal. A on és la vocació de servei al ciutadà quan uns càrrecs pels que s’ha estat escollit fa pocs mesos es volen compartir, o fins i tot abandonar, per medrar en la carrera política?
És precisament el que comentava en el meu codi deontològic de la política i en aquest cas, sens dubte, doble censura per la senyora Esperanza Aguirre, per la seva actitud. Esperem que una possible però ja no tan segura pèrdua de les eleccions el 9-M resitui a alguns dels elements del PP, gens desitjables per la convivència dels pobles d’Espanya.
PS2.- GAZA: Simplement una vergonya per la humanitat. Israel, sota l’auspici dels EEUU, i amb l’aquiescència de l’ONU i de L’UE, s’ha convertit en una sistemàtic vulnerador dels drets humans. I sembla que no hi ha límit. Cada vegada s’atreveixen a més.
PS3.- He seguit darrerament les notícies relatives al conflicte amb el Xalet Tarrús, a Girona. Des de fa un temps l’Ajuntament de Girona ens té acostumats, malauradament, a diverses “xapusses” jurídiques, que el porten a perdre el que jo considero massa plets. El del Xalet Tarrús és per a mi dels més flagrants. Ara l’Ajuntament, per salvar els mobles, pretén canviar radicalment la seva postura, en un clar “Donde dije digo digo Diego”. Senyors, les coses no es fan així.
No es tracta de jugar amb el ciutadà a veure si es cansa i deixa de reclamar. Els temps han canviat, i molt, i la gent és molt més conscient dels seus drets. El que cal és treballar amb un cert rigor i, abans d’embrancar-se en disputes jurídiques, conèixer si el dret empara les actuacions de l’administració, i no a l’inversa, esperar a perdre plets per rectificar.
I jo em pregunto: Tampoc dimitirà ningú aquesta vegada? Ni tan sols el regidor de “turno”? No anem bé a Girona.
PS4.- El meu total suport a la campanya orquestrada per veïns de la devesa, el meu barri, per tal que en aquesta zona verda no es construeixi un poliesportiu. Només cal que llegiu l’argumentari de campanya per comprovar que tenen tota la raó.
PS5.- Fa unes setmanes vaig dinar amb Àlex Saez, diputat al Congrés i primer secretari del PSC a Girona. Va ser un bon dinar de dos amics, amb una llarga i interessant sobretaula, i em va agradar poder parlar amb la sinceritat i duresa que ho vaig fer, sobre les patologies que detecto a l’agrupació del PSC a la ciutat de Girona, que per a mi requereix un replantejament, tan en sí mateix com en relació al grup municipal de l’Ajuntament de Girona.
És agradable poder parlar sense embuts, de persona a persona, sense ser políticament correcte.
PS6.- “The Time Machine” avança ens el seus assajos, amb un nou i increïble guitarrista, David Fernández. Esperem poder fer un tastet el dia internacional de la música, 21/6/08, i començar de veritat amb els “bolos” després de l’estiu.
diumenge 27 de gener 2008
AMICS, COMENÇA 2008
1. El meu amic Ignasi Bosch, músic i productor, ha demostrat un cop més la seva capacitat creativa en escriure, dirigir i editar el seu primer curtmetratge “Luz Azul”, que us penjo just a sobre aquesta notícia. No hi ha dubte que per ser un primer treball el nivell de qualitat és elevadíssim. Continua així company. Ja espero el teu segon treball.
2. Estic content perquè un altre amic de tota la vida, en David Noguera, ha tornat sa i estalvi de Somàlia, on ha participat com a Coordinador d´Emergències de Metges Sense Fronteres en el rescat de les dues cooperants segrestades, ara acabades d´alliberar. Una forta abraçada i benvingut de nou.
3. Us recomano vivament una pel•lícula que a la vegada em va recomanar a mi la Mireia Naval (Mírix pels amics). La pel•lícula és ONCE i, segons la Mireia, en veure-la li va recordar molt a la Txus i a mi. Petons.
4. Interessant l´entrevista a Xevi Amores que publicava el mes passat en el seu bloc Eduard Batlle. Crec però que amb més temps a en Xevi encara se li pot treure molt més suc. Sens dubte és de les persones més vàlides que té el PSC gironí en aquest moment, tot i que, lamentablement i per motius incomprensibles no se li acaba de donar l’oportunitat de demostrar-ho. Endavant Xevi.
5. Marc Faixedes, el meu pintor preferit i a la vegada amic de tiberis i viatges varis, acaba de crear una nova obra “Orange”, fet remarcable tenint en compte la feina que sens dubte li dona el seu fill encara nadó Ot. Us penjo l´obra a continuació. Felicitats Marc. Cal portar més artistes a aquest món.
dissabte 5 de gener 2008
PER UN CODI DEONTOLÒGIC DE COMPORTAMENT POLÍTIC
Ahir el Punt Diari de Girona va publicar l’article que penjo a continuació, i que portava per títol el que he posat a l’encapçalament d’aquesta notícia. Al punt han canviat aquest títol i li han posat el de “Manual del Bon Polític”, o quelcom semblant. A mi, sincerament, m’agradava més el meu, per això el mantinc.
Sense més preàmbuls doncs aquí el teniu. Espero que us agradi i que serveixi, ni que sigui una mica, perquè aquells de vosaltres interessats en la política, hi doneu alguna volta.
M’acomiado de vosaltres desitjant-vos un Bon Nadal i Feliç Any Nou, una fórmula molt típica però que a mi no em desagrada, potser perquè, tot i el consumisme i la meva manca d’interès per la litúrgia de qualsevol religió (no per la religió com a recerca de sentit a l’existència), a mi el Nadal sempre m’ha agradat.
LA DEMOCRÀCIA EN ELS PARTITS POLÍTICS II. PER UN CODI DEONTOLÒGIC DE COMPORTAMENT POLÍTIC
El passat 6 d’agost el Punt Diari de Girona va publicar un article d’opinió que vaig escriure sota l’epígraf de La democràcia en els partits polítics. En aquest vaig pretendre argumentar-hi els motius que, al meu parer, porten la gent a sentir-se absolutament allunyats de la política i encara més dels seus actors, els polítics.
El descontentament és també bastant generalitzat dins les bases de molts partits, i respon a maneres diferents d’entendre la política provocades en gran part per un xoc generacional. Les noves generacions provenen de pensaments molt menys polaritzats que els seus antecessors, que han convertit la confrontació política en una manera de fer i subsistir, en un tarannà que poc a poc ha erosionat la vida política, i sobretot al propi personatge polític.
Considero que l’única manera de començar a recuperar la confiança dels ciutadans en l’ésser polític és reeducar el propi comportament polític, involucionar la dinàmica actual establint unes normes morals que siguin respectades pels operadors.
Són normes mínimes que haurien de ser assumides i aplicades de motu propi per la militància i la direcció dels partits, amb l’orgull de recuperar el que s’ha perdut durant tant de temps, i amb les ganes de demostrar els motius nobles que han d’inspirar la voluntat de tothom qui s’endinsa en el món polític.
No vull quedar-me en una mera crítica del funcionament, sense fer cap tipus d’aportació. Massa vegades he sentit, després d’una nova davallada de participació en les eleccions, que calia fer un replantejament per recuperar-la. Mai he vist cap proposta concreta, més enllà de la fugaç autocrítica, i no vull caure en aquest error. Per tant, permeteu-me el següent brainstorming d’idees, algunes d’elles realistes, d’altres potser més utòpiques, que el món polític s’hauria d’autoimposar:
1.- Prohibició de duplicitat de càrrecs polítics.
El fet que un sol polític ostenti més d’un càrrec, a vegades incompatibles pel que fa a horaris i dedicació, genera sens dubte una imatge d’afany de poder i de lucre, a més de minvar la capacitat de treball real en cadascun dels càrrecs.
2.- Sous proporcionals a la situació econòmica del país i congruents amb el càrrec ostentat.
La increïble situació que s’ha donat amb els sous de la Diputació de Girona malmet irremissiblement la imatge del polític i ens avergonyeix a tots els que militem en un dels partits representats.
3.- Disminució de càrrecs entremitjos i assessors innecessaris.
La burocratització dels partits externament es percep, malauradament massa vegades de forma encertada, com a voluntat de col•locació de certes persones i no amb la finalitat de buscar l’efectivitat d’aquest.
4.- Prohibició d’atorgar càrrecs de confiança, de designació merament personal, a familiars.
Com diu la dita, la dona del Cèsar no solsament ha de ser honrada sinó també semblar-ho.
5.- Obligació de que els càrrecs polítics electes no abandonin el càrrec esmentat per accedir-ne a un de nou abans de la fi del mandat.
Aquesta és una pràctica amb la qual discrepo absolutament i que empobreix la democràcia per dos motius. En primer lloc, perquè el càrrec polític desatén el mandat pel qual el ciutadà l’ha triat i fa palès que no es deu a aquest darrer, sinó al seu partit i en segon lloc, perquè fa percebre, des de fora, que aquell càrrec suposadament adquirit per motius cívics és una plataforma per accedir-ne a un de superior.
6.- Prohibició de triar a dit el successor.
La tria d’un successor polític, fins i tot la successió en el càrrec sense passar per eleccions, és una pràctica que cal suprimir, per tal de garantir la democràcia interna del partit, així com que els militants es sentin lliures de triar el perfil de líder que realment desitgen.
7.- Rendir comptes periòdiques davant les agrupacions dels partits.
La meva experiència m’ha demostrat que el partit i els seus militants acaben sent massa sovint una plataforma d’ús electoral, però acabat aquest període, els càrrecs triats no es senten obligats a rendir comptes davant el seu partit. Lògicament és molt més democràtic un cert control per una majoria de militants que han recolzat a un càrrec que no pas que aquest tingui quatre anys per fer i desfer com desitgi.
8.- Controlar que no siguin excessius els anys que una mateixa persona ostenti el seu càrrec.
Puc entendre que un líder concret, pel seu lideratge, sigui bo durant anys al mateix lloc, però grupuscles de vàries persones durant massa temps allà mateix genera una consciència de possessió que va en favor d’actituds a voltes massa prepotents i en detriment del ciutadà. El polític no ha de perdre mai la sensació que el seu càrrec és provisional.
9.- Vigilar que el poder no l’ostentin sempre les mateixes famílies polítiques, ni els mateixos cognoms.
L’oligarquia va sens dubte renyida amb la democràcia, sigui per consanguinitat com per meres relacions d’amistat.
10.- Creació d’un sistema d’auditoria cada quatre anys.
Reconec que podria ser costós però, creieu-me, penso que la majoria de la gent estaria d’acord en dedicar una part dels seus impostos a que s’audités el patrimoni de les persones amb responsabilitats polítiques, per controlar corrupteles que són vox populi, però que semblen ser acceptades com a mal menor i, fins i tot, com a tret cultural del país.
Aquestes són algunes propostes, sens dubte opinables, fins i tot criticables, que al meu parer podrien servir per recuperar la tan malmesa confiança del ciutadà en el polític. Són propostes que col•lideixen amb un funcionament enquistat i antiquat, que avança amb vida pròpia per la desídia de massa gent i per la conveniència d’altres.
Ningú ha dit que fos fàcil, però penso que és hora de posar-s’hi.
PD1.- Transcric a continuació la crítica que vaig rebre d’un lector, fa unes setmanes, per a qui no l’hagi llegit a l’apartat de “foro”.
“Toti sento revelar-te que tens el sentit de la realitat un xic desenfocat. Crec que és una mica agosarat per part teva atribuir la mentalitat, que tu devies tenir, a la resta de mortals. I aquesta tendència de crear una esfera lluminosa al voltant d´un mateix podria ser una bona línia d´investigació pels entrats en imatges idealitzades i d´altres disfuncions del comportament. Atribuir als demés condicions pròpies no crec que sigui vàlid per crear una estadística, és com dir "A la nostra època anàvem a col.legis públics i a les 6 de la tarda havíem d´estar a casa i fer els deures, en canvi ara..." algú és possible q fos així, però generalitzar és una falta de rigor exagerada per part teva. Alhora que te un punt de discurs ancià. "Al meu temps......" quan no fa ni una generació entre una cosa i l´altra.
Si hagués estat com tu dius no existirien músics de nivell de la nostra edat, i n´hi han t´ho puc assegurar... i de molt nivell. Demano efusivament una rectificació imminent. Atentament.”
Bé, m’hi jugo molt en aquesta resposta ja que és el meu propi productor qui em fa el retret. Sens dubte per part meva no hi ha hagut cap voluntat d’atribuir-me una especial clarividència pel que fa al comportament de la resta de mortals. La meva era una percepció personal i, com a tota opinió sobre un tarannà social o col•lectiu, té la pega de no respectar excepcions.
Segueixo pensant que avui en dia hi ha més virtuosisme pel que fa a la quantitat, és a dir, més gent ha accedit a més coneixements a edats més tendres. Simplement són gent que, instrumentalment parlant, comencen amb una sèrie de coneixements i facilitats que d´altres no van tenir, per simple evolució de la tecnologia o el coneixement musical.
Ara bé, entenc el retret en el sentit de que la meva generalització podia donar a pensar que tothom, a la meva època (encara que pugui sonar ancià), simplement sabia tocar quatre acords sense estudiar més. Si és aquesta la percepció que donava el meu missatge faig immediatament una rectificació en el sentit de que, és cert que, “en aquells temps” hi havia gent que estudiava, i molt, i que van arribar a alts nivells de domini del instrument, i d’altres, com jo, que ens vam quedar molt enrere. Les meves disculpes si algú dels primers s’ha pogut sentir maltractat.
PD2.- Gràcies a tots els que m’heu felicitat i donat suport per aquest darrer article. Als desconeguts, als amics i sobretot als companys del PSC, per la seva valentia. Gràcies Eduard pel comentari al teu bloc i a tu Àlex pel link que m’has posat, tot i que alguns dels meus comentaris poden ser incòmodes. Com et vaig dir en breu faré el mateix, quan pugui contactar amb el meu webmaster.
dimecres 19 de desembre 2007
HUMANITARIS EN ACCIÓ
Un gran amic, activista de Metges Sense Fronteres, m´envia aquesta convocatòria. Per a qui pugui interessar. Jo miraré d´anar-hi.
Encara m´estic recuperant del pont. Quatre fantàstics dies que vaig passar en la soledat de la costa empordanesa, deambulant amunt i avall per la muntanya del parc natural del Cap de Creus, amb la visió del mar sempre present. He descuidat uns dies la web, però en breu penjaré algun que altre article que he escrit aquests dies. Fins aviat.
dimecres 12 de desembre 2007
UNA MICA DE TOT
1. Vergonyós el comportament del jutge de l’Audiència Nacional José Maria Vázquez Honrubia. Sembla mentida que el que hauria de ser garant de justícia, i per tant el més respectuós amb els drets dels imputats, tingui una actitud tant desafiant i xulesca. I això deixant de banda la greu vulneració del dret a expressar-se en la llengua oficial desitjada, que a mi em fa pensar en vells comportaments i situacions que ja haurien d’haver estat superats.
He vist per sort que des d’instàncies judicials, entre elles la presidència de l’Audiència Provincial de Girona, i em consta que també molts jutges i magistrats a nivell particular, han censurat aquest comportament.
Ignoro, ja que els meus coneixements jurídics s’emmarquen més en la jurisdicció civil que no pas la penal, si com diu el company advocat Carles Monguilod al seu article d’avui del Punt Diari, el mencionat magistrat ha comès delicte de prevaricació. En qualsevol cas es mereix la màxima reprovació, tant pel fet en sí com per l´actitud mostrada. Felicitats al company advocat Benet Salellas per la seva defensa.
2. Increïble també la condemna de El Jueves. Com ja vaig dir en un article fa temps, quan el segrest de la revista, per mi el que ha ofès a la rància caverna judicial, malauradament encara majoritària, és la plasmació de l’actitud sexual, no altra cosa. I en el segle XXI, en la societat occidental, una postura així no té cap raó de ser.
3. Agraeixo els mails que rebo d’alguns lectors, comentant alguns dels articles que escric, en especial a Carles Tulsà pel seu constant interès per les meves opinions polítiques i sobre Girona. Gràcies també a Eduard Batlle i al Club Saratoga per “linkar-me” a les seves pàgines. Una abraçada a tots.
4. Divendres 16 de novembre vaig assistir a l’espai jove de l’estació d’Olot de Girona al concert de la banda Los Tomás, grup de joves virtuosos que s’atreveixen amb qualsevol estil i qualsevol banda, per més difícil que sigui.
En el meu temps, quan jo era més jove, ara en tinc 34, tocant quatre acords ja ens atrevíem a muntar una banda i sortir a l’escenari. Òbviament les coses han canviat. Felicitats a tots els components de Los Tomás per la seva actuació.
5. Emocionant l’acte d’entrega dels premis Liberpress el passat dia 21, a l’Auditori de Girona, així com la presentació del llibre Diari d’un Forense, aquell mateix dia a La Fontana d’Or.
Carles Mac-Cragh ha aconseguit convertir Liberpress en un premi de nivell. Emocionant la presentació i sobretot la intervenció de les representants de les mares de Srbrenica. Em van fer pensar moltíssim en tot el que vaig llegir i fins i tot escriure sobre la guerra de Bòsnia, que durant un temps va ser una mena d’obsessió per a mi.
Diari d’un Forense, sobre deu casos judicials investigats pel forense Narcís Bardalet, un d’ells en que va participar també la meva companya Txus, serà una de les meves properes lectures. Em va sorprendre i alhora captivar el plantejament filosòfic que va donar Narcís Bardalet a la seva professió, i cap a on entén que es decantarà la mateixa.
divendres 23 de novembre 2007
UNA ZONA VERDA VERDA
Cada vegada que visito la castellana ciutat de Palència no puc evitar sentir certa enveja, i una mena d’incomprensió cap a la política aplicada pel govern de la meva ciutat, Girona. M’explico.
Palència és una ciutat amb un nombre d’habitants molt similar a Girona, potser amb una extensió una mica més petita, no massa, i amb una activitat i un ritme molt inferior.
Una de les diferències bàsiques rau però en la seva ubicació. L’arribada a Palència es fa, es vingui del punt cardinal que es vingui, travessant la meseta espanyola, un sequeral a on s´hi cultiva bàsicament el cereal, degut a la impossibilitat de tirar endavant altres cultius, per manca d’aigua. Una manca d’aigua molt més notable que la que pugui patir la ciutat de Girona.
Doncs bé, enmig d’aquest sequeral, en un paratge que alguns podrien arribar a titllar de semidesèrtic, la ciutat de Palència resulta que és la que té més zones verdes de tot Espanya, o la segona després de Vitòria, segons es consultin unes o altres fonts.
I quan parlo de zones verdes parlo del verd de la gespa, de l’herba, de les fulles i tiges de les flors, i no d’una zona d’equipaments asfaltada de dalt a baix, amb una presència testimonial de taques de color verd.
Recordo que fa anys vaig assistir a una conferència d’un regidor de Girona, que ens va mostrar un plànol que reflectia els usos de les diferents zones de la ciutat. En aquell plànol hi abundava el color verd representatiu de les anomenades "zones verdes". O això és el que tots pensàvem. Una senyora de certa edat, estranyada, va preguntar el que tothom tenia al cap: "Escolti, totes aquestes zones verdes que marquen en el plànol, on són?" Davant aquesta pregunta el regidor va puntualitzar que allò que es marcava en verd i que indicava zona verda no implicava una zona enjardinada, com entendríem el comú dels mortals, sinó una zona destinada a equipaments. Una zona verda, per tant, que en realitat pot ser, i massa sovint és, del color gris del ciment, o del marró de la sorra.
A Palència, com us deia, quasi totes les zones verdes són verdes, verdes. Són zones enjardinades que conviden a llegir, jeure, fer una migdiada, fer volar un estel, jugar a pilota... Com a exemples, i entre d’altres, podem trobar el parc de El Salón, Las Huertas del Obispo, Los Jardinillos, La Huerta del Guadián, La Orilla del Río, El Parque del Sotillo. Són aquestes zones de considerable extensió ubicades al vell mig de la ciutat, i no incloc per tant les zones de l’extraradi també de gran extensió com El Monte El Viejo. Zones totes elles on les criatures hi poden jugar i caure sense pelar-se les cames i on hom pot practicar esports, assistir a un concert, estirar-se a la gespa i, on, en definitiva, hom té ganes de passar-hi temps.
Què passa, doncs, amb Girona? M’estranya que una ciutat ubicada a la terra erma de la meseta castellana pugui gaudir de la qualitat de vida que proporciona ser de les primeres ciutats espanyoles en nombre de parcs i zones verdes i Girona, a priori ubicada en una zona molt més humida, tingui una presència tan testimonial d’aquestes zones. Em refereixo a les verdes, verdes. Molts són els exemples, a la nostra ciutat, de zones i places ubicades al seu centre, a on s’ha optat per la solució del ciment, o de la sorra, amb mers esquitxos testimonials d’herba, o sense ni això. Miquel de Palol/Prudenci Bertrana, Plaça de la Constitució, Plaça Josep Pla, Parc Central… I finalment la Devesa, que al meu entendre, no acompleix la funció social d’un parc o jardí. Només cal acostar-s’hi de tant en tant per adonar-se que el nombre de gironins que el freqüentem, en comparació amb la població de la ciutat, és ínfim.
M’inclino a pensar que la presència o absència de zones verdes, verdes es tracta d’una clara política de ciutat, que prima, com a mínim en aquest aspecte, la qualitat de vida dels ciutadans davant la major problemàtica i despesa que implica el verd enfront del gris.
Girona seria sens dubte molt més amable, viva i engrescadora amb una política diferent respecte a les zones verdes, més valenta, més agosarada, amb més sensibilitat cap a l’ús social enfront de la comoditat de gestió.
diumenge 11 de novembre 2007
BOADELLA
Vaig llegir fa un dies que Albert Boadella s’ha exiliat culturalment de Catalunya. Que no hi farà més representacions. Que no podrem gaudir més de la seva obra en terres catalanes. No m’ha agradat aquesta notícia.
Ja he dit alguna vegada que a mi, com a idea, el projecte de Ciutadans de Catalunya m’agradava. Que la ciutadania s’organitzés per recuperar, o per influir, en el poder, per intentar combatre la partitocràcia imperant, era per a mi un símbol de recuperació de la democràcia que, no us enganyeu, està en mans d’un parell de polítics, que no partits, i d’alguns empresaris.
La direcció que va prendre però Ciutadans em va decebre. El primer error, fomentat o no, va ser deixar que el Sr. Jiménez Losantos, amb la seva bilis diària, els fes la campanya electoral, sense desacreditar-lo. I després l’obsessió antinacionalista dels seus dirigents i valedors, en comptes de centrar-se com hauria de ser en el problemes reals de les persones. Tot i així trobo absolutament injust que es titlli aquest partit de “fatxa”. Qualsevol que conegui mínimament el passat de gent com Boadella hauria de retirar aquestes paraules.
Ara bé, no vull parlar de política. Independentment de tot el que he dit, penso que Albert Boadella és un personatge cultural importantíssim en aquest país, tant si parlem de Catalunya com d’Espanya, i per tant el seu exili cultural de terres catalanes no em pot causar més que tristesa.
Boadella sempre ha estat al límit de la correcció, o a les portes de la incorrecció, com es vulgui entendre. Recordo fa molts anys, demano disculpes si m’equivoco de dada, jo era molt jove, que un “gag” dels joglars sobre la Moreneta i en Pujol ja va crear un petit escàndol. Tot i així Boadella va continuar treballant entre nosaltres. Em pregunto si no estem perdent la capacitat d’escoltar que ens diguin coses a la cara que no ens agraden, independentment que pensem que aquestes coses que ens diuen són més o menys certes. Però això seria un altre debat.
Boadella s’exilia. Jo el trobaré a faltar.
PD1.- Increïbles els problemes amb l’alta velocitat. Vist com van les coses a ningú sorprendria ja que la Sagrada Família pateixi danys. Això sí, com sempre, que ningú dimiteixi. I jo em pregunto: No era molt més lògic, si més no "ad cautelam", que es fes el traçat pel litoral?
PD2.- TEMPORADA ALTA: Felicitats a l’organització. Una programació de nivell, sens dubte. I es nota en la dificultat per trobar entrada. Friso ja per assistir a les representacions d’Estriptis i Oncle Vània.
PD3.- No em puc creure la programació musical de fires d’aquest any. PATÉTICA, una vegada més. Què passa, és que no hi ha pressupost per portar ni que sigui un o dos artistes de nivell? Què prima, la llengua o la música? Al final de les coses més interessants serà anar a veure la final del concurs de grups musicals, en el que jo mateix vaig participar fa anys. Ara, us haig de dir, per coneixement i experiència pròpia, que dubto que hi hagi una total independència alhora de triar els guanyadors.
PD4.- Algú se’n recorda ja de Birmània? Sort en tenim d’organitzacions com Amnistia Internacional.
dissabte 27 de octubre 2007
CAROD SALVAT PER UNA PUCELANA
Llamazares correcte. Duran Lleida brillant. Carod salvat per la campana.
Acabo de veure el programa “Tengo una pregunta para usted” i no em puc estar d’escriure unes breus línies. Em saltaré l’actuació de Llamazares, al que he seguit més a distància.
Duran Lleida ha estat impecable. Tant en el to de les seves respostes com en el contingut de les mateixes. Independentment de la distància que em separa d’aquesta persona, en quant a idees polítiques, haig de reconèixer que aquest polític és dels que té més solera en el ventall, no massa esperançador, de polítics catalans a Madrid. I Carod-Rovira? Doncs salvat per una vallisoletana.
No m’ha agradat gens ni mica el to de les seves respostes. Amb caire agressiu, defensiu i ofensiu en les preguntes formulades per ell, a mode de respostes, per contestar a la gallega. Deplorables les dues terceres parts de la seva intervenció. Com es pot contestar a un avi preocupat per la lliga de futbol en el to que ho ha fet Carod-Rovira? Penso que ha oblidat des d’un principi que estava contestant preguntes de CIUTADANS, no defensant-se de polítics professionals.
La salvació li ha arribat d’una pucelana. Rància i ofensiva ha estat la intervenció d’aquesta senyora, manifestant la seva manca d’interès pel català. Sembla mentida que hores d’ara no s’hagi aconseguit en aquest país fer desaparèixer aquest tipus d’opinions. Vull creure que generacions actuals no pensen així i, és possible que així sigui, tenint en compte l’aplaudiment que ha rebut en Carod en denunciar-ho. L’únic aplaudiment del públic en tota la nit si no vaig errat, apart dels protocol·laris, és clar.
A partir de la resposta a aquesta desafortunada intervenció és quan s’ha vist al Carod més correcte. S’ha sentit còmode en la moderada, i per altra banda lògica, indignació per la intervenció de la senyora de Valladolid, i ha pogut desplegar carregat de raó la dificultat d’encaix de Catalunya a Espanya. Impagable l’apel·lació a Gibraltar. Ah, i també molt adequat demanar que es dirigissin a ell pel seu nom. Els temps de castellanitzar els noms catalans pensava que ja havien passat a la història. Sembla que no, i està bé oposar-s’hi.
PD1.- Llegeixo al diari que el PSC ha votat en contra del retorn dels papers de Salamanca abans de final d’any. S’ha de tenir estómac per negar a Madrid el que es defensa a Catalunya. Això és el que fa mal a la política. El PSC necessita grup parlamentari propi, si vol tenir una mínima coherència.
PD2.- Adigsa. Sembla que hi haurà alguna condemna. Malauradament la corrupció arriba molt més lluny que aquest únic cas. Si es revisés tota l’obra pública del país, els pressupostos, els costos reals, etc, em sembla que ens posaríem tots les mans al cap.
dimecres 17 de octubre 2007
ROCK N´ ROLL
El passat 1 de juliol vaig penjar una noticia en el meu bloc en castellà, quan escrivia en castellà, que quasi no ha tingut cap repercussió. Només una persona, un tal Santi, ha fet una aportació al foro.
Anunciava un nou projecte musical i demanava les vostres aportacions personals per saber quines considereu que són les cançons imprescindibles en la història del rock.
Vull repetir la pregunta, perquè tinc l’esperança que tan poca resposta hagi estat deguda al fet que poc després de penjar el post, vaig canviar al català, i és possible que tots entreu directament a aquesta pàgina sense passar per l’altra.
Per a mi la música és de les coses més gratificants que m’han passat a la vida. I el rock and roll és l´estil musical que més m’ha fet vibrar. I penso que tots heu de tenir aquella cançó rock que us va fer embogir en algun moment, o aquella balada que us va commoure en moments de desamor adolescent.
Bé, no m’allargo. Doncs això. Penjo novament el post que vaig posar en el seu moment, per veure si algú s’hi vol repensar i fer alguna aportació.
Ah, i gràcies Santi, siguis qui siguis.
“El 27 de septiembre del año pasado anuncié un nuevo proyecto musical, el “Pearl Jam Tribute”. Se trataba de una banda tributo a este grupo musical, quizás último superviviente del grunge, que ha influido en mi vida musical y en la de no pocos de mis compañeros. Pues bien, por motivos que no vienen al caso, debo anunciar que este proyecto finalmente no se materializará.
En lugar de ello quiero anunciar un nuevo proyecto al que he sido llamado para participar como cantante. Se llama “The Time Machine” y su promotor es el batería Manel Obrero. Aparte de Manel y yo mismo la banda la forman Xevi al teclado, Narcís al bajo y Tommy a la guitarra. La finalidad es combinar el disfrute de tocar rock and roll en directo con una cierta intención didáctica y de difusión de esta música que todos amamos.
Así pues se trata de seleccionar de manera más o menos cronológica aquellas canciones más importantes, más significativas de la historia del rock para, adentrándonos en la “Máquina del tiempo”, hacer un recorrido desde sus inicios, en la calle Beale de Memphis, hasta la actualidad.
Nos hallamos en proceso de selección de estas canciones y, como todo en la vida, el criterio no puede ser más que subjetivo. Es por ello que reclamo vuestra ayuda.
A todos aquellos que amáis el rock n’ roll, ¿QUÉ CANCIONES CONSIDERÁIS IMPRESCINDIBLES PARA LA HISTORIA DEL ROCK? ¿QUÉ CANCIONES DEBEMOS TOCAR LA TIME MACHINE?
A los que creáis que el rock es cultural y queráis dar vuestra opinión podéis hacerlo a través del foro. Quedo a la espera de vuestra ayuda”.
dimecres 10 de octubre 2007
UNA REPÚBLICA EN POSITIU
No estic a favor de la crema de fotografies del rei. Penso que no porta enlloc, i que és una manera de donar ales als sectors més reaccionaris del nacionalisme espanyol. Hi ha maneres menys agressives i a la vegada més efectives per criticar allò del que es discrepa
Dit això, no em puc estar de manifestar també que per ideologia, per respecte al principi d´igualtat dels éssers humans, consagrat si no recordo malament a l´article 14 de la Constitució Espanyola, estic en contra de la monarquia o, parlant en positiu, sóc profundament Republicà
No puc entendre ni acceptar que en el segle XXI existeixin encara aquests privilegis dinàstics. Que la nostra sang no sigui tota vermella. Va en contra de la meva intel·ligència i de l´educació que he rebut durant tots aquests anys.
No cal cremar fotos del rei. No s´han de cremar fotos del rei. Però sí manifestar sense embuts, tots aquells que ho sentim, la nostra adhesió al projecte republicà, una forma d´estat que algun dia, espero, arribarà .
PD1: He llegit que el ministre “de turno” ha anunciat que de moment no retornaran més Papers de Salamanca. Concretament la majoria dels privats. Una nova vergonya relacionada amb aquest tema. Una nova prova de que l´administració s´aprofita del particular, amb menys possibilitats de defensa.
PD2: L´amic Raül té un bloc a on ens parla dels seus gustos i inquietuds. Després d´un parell d´anys estic encantat de que doni senyals de vida. Per a interessats: www.wpfind.com/user/rauldm/
PD3: Marc Faixedas té nou quadre. “Karmesin”. Podeu consultar la seva web Artlab a l´apartat de contactes.
PD4: NOVA SINISTRE. http://novasinistra.blogspot.com/. Espai virtual dedicat al diàleg i a la discussió de les idees progressistes. M´ha agradat veure que alguns membres de les Joventuts Socialistes de Girona comencen a parlar clar. Gràcies pel vostre comentari.
PD5: M´han arribat veus de que ahir tractaven la meva dimissió a l´executiva del PSC de Girona. Ja era hora, després de quasi cinc mesos. Jo encara espero una resposta, ni que sigui per rebatre les critiques que vaig fer al funcionament del partit. Bé, de fet ja no l´espero. Com ja he dit altres vegades, malament va el PSC de Girona si el que opinen els seus militants no mereix ni tan sols una curta i insignificant resposta.
dissabte 6 de octubre 2007
FREE BURMA
Per tu Raul!!! I per la justícia. Perquè occident reaccioni per una vegada a la vida, abans de que sigui massa tard. Una abraçada. La lluita continua.
dijous 4 de octubre 2007
AMENACES INTOLERABLES
Fa poc vaig llegir la següent notícia:
L´entrada de la casa del líder de Ciutadans, Albert Rivera, ha aparegut amb pintades amenaçadores amb el logo de Terra Lliure contra la seva persona. Tant la porta principal d´entrada a la casa com la del garatge han resultat pintades amb frases que "demanen la mort de Rivera i ´fora als feixistes´, sota la firma de Terra Lliure".
És absolutament intolerable que en la nostra societat es donin aquest tipus d’amenaces. Hi ha massa casos. El més proper per a mi, el que va patir el meu company advocat Carles Mascort, en ser candidat a l´alcaldia de Girona.
Penso que els nostres partits són excessivament tebis a l´hora de denunciar aquest fets i recolzar als amenaçats que, no ens enganyem, solen ser sempre dels mateixos colors polítics, el PP i ara Ciutadans.
No tinc res en comú amb la ideologia del Partit Popular i Ciutadans ha estat una gran decepció per a mi. M’agradava veure una iniciativa intel•lectual i ciutadana que aportés una mica de frescor, que fes aportacions en positiu, pensant només en el ciutadà. Però lluny d´això Ciutadans s´ha convertit en un partit bàsicament anti-nacionalista, entrant en la pugna dialèctica, que no d´idees.
Però considero absolutament intolerable que cap d’aquests partits, ni cap altre, rebin amenaces per defensar democràticament el que pensen, i no em puc estar de denunciar-ho. I el que deia. Els polítics de tots el colors haurien de ser més contundents en condemnar-ho, encara que no els toqui de prop.
dimarts 25 de setembre 2007
FI DE TRAJECTE?
Avui al diari he llegit un article que parlava de la dimissió d’un company del PSC, l’Albert Fauria. Bé, suposo que ara excompany. No tinc cap relació amb ell. Crec que ni tan sols ens hem vist mai. Però per curiositat he entrat al seu bloc http://fauriadret.blogspot.com/, i he llegit el seu post de FI DE TRAJECTE, a on expressa les seves motivacions per abandonar el partit.
M’ha captivat la seva sinceritat, a més de tractar temes en els que estic absolutament d’acord, com els famosos sous de la Diputació. Però a més m’ha fet veure que jo no estava gents equivocat en el meu article de La Democràcia en els Partits Polítics. La gent amb idees pròpies i, sobretot, ideals, no duren als partits.
La valentia que he vist en aquest antic militant em porta a penjar avui, a continuació, la carta que vaig enviar passades les municipals als màxims responsables del PSC a Girona, carta que mai va ser resposta per ningú d’ells. Em va sorprendre, ho haig de reconèixer. Pensava que ni que fos per contradir-me algú d’ells, ho tots, em contestarien. Malament anem al PSC de Girona si el que pensen els seus militants deixa de tenir importància. Voleu dir que no es hora de començar a obrir finestres i ventilar una mica?
Sembla ser que no hi haurà resposta, ni comentari, ni trucada, tenint en compte el temps que ha passat des que la vaig enviar.
Bé doncs, sense més preàmbuls, aquí us la deixo, per a qui pugui interessar.
Benvolgut/Benvolguda,
Mitjançant la present li comunico formalment la meva irrevocable dimissió com a viceprimer secretari de l’Executiva de l’Agrupació de Girona, en el càrrec de conseller a l’assemblea de Federació de les Comarques Gironines, així com a membre de l’Executiva de l’Agrupació de Girona.
Redacto aquesta carta a un mes vista de les eleccions municipals convocades el proper 27 de maig de 2007. Per tant, la meva decisió no té cap vinculació amb el resultat que pugui obtenir el PSC en aquesta comtessa electoral. Així mateix he esperat a presentar-la un cop celebrades les eleccions per evitar el més mínim perjudici al partit.
Al llarg dels més de cinc anys en què he format part de l’Executiva d’Agrupació de Girona he pogut constatar, amb tristesa, que la seva capacitat d’execució és absolutament nul•la. Les polítiques de ciutat, les idees..., han estat sempre reservades, i així se’ns ha dit que havia de ser, al Grup municipal, sense possibilitat per part nostra de fer aportacions reals ni de mostrar el més mínim desacord.
En un intent, sens dubte degut a la proximitat de les eleccions, de maquillar aquesta situació i rebaixar la tensió entre l’Executiva d’Agrupació i el Grup municipal (existent, es vulgui reconèixer o no), se’ns va convocar a última hora a tot un seguit de reunions per tal d’aportar les nostres propostes que, suposadament i amb prèvia tria per part de les persones amb capacitat real de decisió, serien incloses en el programa del PSC.
De forma voluntària i conscient vaig deixar d’assistir a aquestes reunions, que de cap manera poden compensar la mancança dels darrers quatre anys.
El meu desencís en aquest aspecte, la inutilitat de les reunions que manteníem i la impossibilitat d’acomplir amb els motius i desitjos que em van fer entrar en el món de la política activa, em van portar a presentar el juliol de 2006, de forma verbal, la meva dimissió en el càrrec de viceprimer secretari de l’Agrupació de Girona, dimissió que no es va arribar a fer efectiva.
A tot això s’hi ha afegit el que s’ha viscut en el darrer procés d’elaboració de llistes per a les eleccions municipals a la ciutat de Girona. He pogut comprovar que, novament, com fa quatre anys, des de l’Executiva d’Agrupació no hem tingut la més mínima oportunitat de participar en aquest procés.
Crec que aquesta situació, que pel que veig es repeteix i si no es trenca es perpetuarà, implica menystenir el militant, que a més ha de veure com es tria i prioritza a persones independents, encara que alguns a la llarga acabin militant, tot i haver-hi dins el partit persones absolutament vàlides i preparades, i amb perfils iguals o semblants per a ser proposades com a candidats o integrants de llistes.
Fa realment la sensació que hi ha qui no creu en la marca PSC, i que ser militant d’aquest partit sigui un desmèrit en comptes d’una garantia de compromís. I comprovo amb recança, sorpresa i fins i tot indignació que la majoria dels militants més preparats que conec i amb qui he compartit tots aquests anys no estan en llocs de sortida, o ni tan sols formen part de la llista del PSC per Girona.
Arriba un moment en què, malgrat fer exercicis de disciplina de partit, hom ha de reivindicar-se tal i com és i manifestar la seva opinió, amb respecte, però alhora sinceritat, ja que si no, corre el perill de diluir-se entre el grup, i perdre allò de bo que pot aportar.
En el meu cas haig de dir que he perdut tota la fe i la il•lusió en el projecte d’aquesta Executiva, i que no puc ni vull continuar dedicant el meu temps a reunions i activitats d’un organisme que no té les lògiques i necessàries capacitats executives. Ni puc ni vull manifestar la meva aquiescència a processos i maneres de funcionar en què considero que la militància no es té suficientment en compte. I tampoc em serveixen en aquest cas les convocatòries assembleàries merament formals a què se’ns té massa acostumats per a votar decisions ja preses o candidats ja escollits.
Tot i la meva decisió d’abandonar tots els meus càrrecs i obligacions, per afinitat ideològica i per solidaritat amb els meus companys d’Executiva i de partit, continuaré militant al PSC.
El meu sincer agraïment per tots aquests anys.
Cordialment,
Jordi Negre Meléndez.
Militant del PSC
Girona, a 24 d’abril de 2007.
dijous 20 de setembre 2007
PALABRAS ELEMENTALES
Aquest estiu, en la solitud de la muntanya, he gaudit especialment de la lectura de Palabras Elementales, primera obra literària de l´Ignasi Bosch.
L´Ignasi és un talentós músic gironí, a qui vaig tenir el plaer de conèixer fa més de 10 anys durant la meva breu estada al Taller de Músics de Barcelona. Des d´aleshores la nostra relació ha estat intermitent, sempre bona, a vegades compartint projectes i d´altres amb llargues temporades de desconnexió. Darrerament la maduresa sempre immadura que estem assolint, per la nostra edat, ha fet que la proximitat amb aquest artista sigui més profunda, més diària, més entranyable.
El plaer de la lectura ha anat acompanyat de la satisfacció que m´ha produït escriure el pròleg de Palabras Elementales, a petició del propi Ignasi. Segons m´ha dit serà una autoedició limitada, per a la gent més propera.
A continuació us penjo el pròleg que he escrit i, tot i que suposo que us serà difícil d’aconseguir, us recomano que si aquest llibre cau a les vostres mans li doneu un cop d´ull. Amb atenció. Segur que us farà reflexionar sobre moltes coses.
Així mateix, si us interessa el món de la música també us recomano la seva pàgina web www.ignasibosch.net.
PALABRAS ELEMENTALES
Seria presumptuós per part meva irrogar-me els coneixements d´un crític literari i prologar Palabras Elementales com si es tractés d´una novel•la qualsevol.
L´Ignasi no m´ha demanat que escrigui el pròleg d´un llibre, sinó que introdueixi al lector el que és un recull dels seus pensaments més íntims dels darrers anys, des de l´adolescència fins a la data.
I és que la seva obra és bàsicament això, una parcel•la temporal de sí mateix reflectada sobre el paper, perquè sigui llegida i entesa per terceres persones, però bàsicament per buscar-se i entendre´s una mica més ell mateix. És per aquest motiu que l´obra es configura com una mena de diari acronològic, com un recull atemporal de vivències, històries i reflexions, com una conversa d´Ell amb sí mateix, en una clau inintel•ligible per al lector, a vegades, o en una forma més entenedora, moltes de les altres.
El diàleg personal no és un passatemps, sinó una recerca de respostes als seus neguits interiors. Des de l´inicial Después del Ocaso als Eventos Presentes. La més recurrent de totes, el sentit. El sentit de tot, però en darrera instància de l´existència.
Aquesta recerca es percep no solament en els capítols del llibre més personals, més dedicats a l´autoreflexió i que semblen concebre´s com una autoteràpia per al propi coneixement, sinó que recorre de forma transversal tota l´obra, quasi de principi a final. En paraules del propi autor: “Es una búsqueda solitaria, sólo tú y tú sentados uno frente al otro, como mirar fijamente un espejo...sin palabras”.
La recerca fins i tot té una forta presència en un apartat a priori diferent com és el de los Cuentos Cortos Inacabados, l´epígraf més llarg de tota l´obra en el qual, en forma de contes que a vegades no semblen tan inacabats com resa l´epígraf, l´Ignasi mostra de forma més clara les seves capacitats narratives per a la recreació d´atmosferes i, per sobre de tot, una molt rellevant capacitat imaginativa. Contes que destil•len un regust Kafkià en la concepció dels entorns i de Sartre en els sentiments i anhels dels seus personatges.
La recerca és moltes vegades desesperada, “Busco el sin sentido pues el sentido ya lo conozco y es absurdo...quizás el sin sentido sea de mayor utilidad”, fet que es plasma perfectament en un text encadenat amb molt pocs signes de puntuació, que imprimeix un ritme frenètic, com una mena de discurs continu desesperat, especialment durant el Templo de lo Absurdo. En d´altres, sobretot a mesura que avança el text, la recerca és més assossegada, més tranquil•la, menys turmentada.
Aquesta recerca personal, tot i ser íntima, sólo tú y tú, no és privada. Ja ho diu la dedicatòria inicial ... a todos aquellos inmersos en la búsqueda. El text traspua una certa necessitat de compartir, de fer-se entendre i de buscar complicitats amb el lector, malgrat l´agressió sentida a vegades per l´hostilitat de l´entorn.
Així doncs és decisió del propi lector llegir Palabras Elementales com una obra llunyana, asèptica, sense cap vinculació emocional, o recollir el testimoni que l´autor llença submergint-se en els pensaments i neguits de l´Ignasi per descobrir que, en major o menor mesura, són els nostres mateixos, els de molts, potser els de tots.
dimecres 12 de setembre 2007
RETORN INEVITABLE
Tornem a començar. Després d´una profitosa i reflexiva estada a la muntanya, gaudint de la solitud, reprenc el nou curs, amb ganes renovades i amb algun que altre article escrit aquest mes d´agost, que en breu penjaré.
De moment us deixo una fotografia del poble a on he estat aquests dies. Un indret idíl•lic, un paradís de la muntanya palentina.
No vull dir el nom del poble. Deixeu-me ser egoista, que ja se sap, si corre la veu aquests llocs tan especials s´acaben omplint i deixen de ser-ho.
dijous 30 de agost 2007
LA DEMOCRÀCIA EN ELS PARTITS POLÍTICS
Ha arribat el moment de fer un canvi d´aires. Finalment són aquí les vacances.
Aquest any el meu plantejament és absolutament diferent al dels darrers anys, en que vaig fer llargs viatges a l´altra punta de món.
No, enguany he decidit, hem decidit de fet amb la meva parella, llogar una caseta en un recòndit poble de la muntanya palentina, la que és possiblement la més solitària de la península.
Serà una nova experiència a on el senderisme, la lectura, l´escriptura, la guitarra, etc, substituiran al turisme pur i dur. Veure´m com sortirà!!!
Abans de marxar, però, us deixo un article d´opinió que he enviat al Punt Diari de Girona, perquè el publiquin aquest més d´agost, si ho troben oportú. El seu títol és el mateix que el d´aquesta notícia, La Democràcia en els Partits Polítics. Espero que us agradi.
BONES VACANCES A TOTHOM.
“El recent article d´opinió d’Albert Bramon, publicat al Punt Diari de Girona el proppassat 19 de juliol, m´ha portat a decidir-me a escriure unes línies, amb l´esperança que tinguin prou interès per a ser també publicades per aquest diari.
Comparteixo la preocupació del meu company de partit per la creixent desafecció de la gent cap a la política i el cert “fastigueig” que sent el ciutadà cap a aquest món, així com cap als seus màxims actors, els polítics.
Aquesta desafecció se l´està guanyant la tristament anomenada classe política a pols. I dic tristament perquè des del moment en què es percep als actors de la tasca política com a “classe”, automàticament s´està creant una diferenciació amb la ciutadania, mentre que el desitjable seria que des del poble poguéssim percebre al polític com un ciutadà que temporalment es dedica a aquesta tasca, i no com un professional de la política, tal com s´apunta a l’article.
Per a mi tota relació humana és política, i és per això que m´agrada la política. Ara bé, tot i que com a organització d´un col·lectiu es podria incloure de forma genèrica en el mateix sac un partit polític i un club esportiu o ONG, com deia el Sr. Bramon, el cert és que es tracten més bé de vasos comunicants. La crisi de la credibilitat en els partits polítics fa que la gent doni encara més sortida a les seves inquietuds col·lectives a través de la participació en associacions i ONG diverses, sense plantejar-se en cap moment l´opció de militar en un partit.
I aquí és a on reposa, en la meva humil opinió, el problema de la política i fins i tot de la democràcia en aquest país: en el partit polític.
Dos són per a mi els motius pels quals el ciutadà comú, que el que vol és tenir garantit el seu benestar i el dels seus, es senti cada cop més allunyat de la política que es practica en el país: la manca de democràcia interna dels partits i la manca de credibilitat dels representants polítics.
No descobreixo res de nou quan dic que els partits polítics pateixen una greu manca de democràcia interna. L´estructura piramidal de la seva organització acaba provocant que, el que haurien de ser decisions que responguessin al sentiment majoritari dels seus militants, acaben essent ordres impartides des de la direcció, que són inequívocament secundades per la militància educada en el referendament de les decisions preses pels seus líders. Tots els partits tenen el mateix problema, excloent només potser els que tenen un sistema de presa de decisions assembleari, que òbviament poden tenir altres problemes, però que acompleixen de manera molt més clara amb l´ideal democràtic que hauria de representar també internament un partit polític.
Aquesta cultura de manca de democràcia interna, que potser fou necessària en algun moment de la història d’aquest país, es perllonga i consolida en el temps per l´ínfima renovació generacional que experimenten els partits. I quan parlo de renovació no em refereixo només al canvi de cares i a la inclusió de “gent jove”, sinó als perfils dels successors polítics dels actuals dirigents. Malauradament, es potencien perfils iguals als ja existents, que acceptin i se sentin còmodes amb el funcionament intern del partit, amb el culte a la decisió indiscutida, fet que provoca una absoluta manca de dinamisme i de canvi en els partits polítics, i la fugida dels mateixos de qualsevol persona que no accepti aquestes submissives regles del joc.
El Sr. Bramon ja ho apunta en el seu article. Una societat amb polítics professionals és molt més manipulable que una altra amb polítics vocacionals. El problema, per a mi, és que el que l´articulista anuncia com un futurible, ja és aquí. La política d´aquest país la tiren endavant polítics professionals que consoliden permanentment una estructura de funcionament que hauria de ser renovada, amb noves i agosarades idees, amb llibertat i amb humanisme.
El segon motiu del creixent allunyament de la societat envers els polítics és la manca de credibilitat dels mateixos, guanyada també a pols.
Fa la sensació que en el món polític hi ha una certa “bula” per la mentida, una patent de cors que converteix en normal i acceptable el que no es permetria en altres parcel·les de la vida. Que considera que per aconseguir vots hom pot vendre el producte que vulgui, sense sentir que en comprometre´s ve obligat a complir.
Masses són les vegades en que des de la societat es copsa aquest tarannà i a còpia d´anys, fins i tot la gent interessada en la política, fins i tot alguns militants de partits, s´acaben plantejant el vot en blanc o l´abstenció.
Els tocs d´alerta ja han estat donats. Comencen a proliferar plataformes ciutadanes amb voluntat d´operar políticament, persones que ja no creuen en els partits polítics i ens els seus representants.
Cal una reforma que només pot fer-se internament, amb voluntat de canvi, amb honradesa i amb preocupació real per l´ideal democràtic, no únicament per la supervivència i victòria del partit.”
dimarts 31 de juliol 2007
OROPENDOMEETING 2007
Tal com vaig anunciar, el divendres passat vaig participar en aquest petit festival privat, cultural i solidari, a casa d´en Chema Estropà, guitarrista, cantant i pel que veig també activista cultural.
Una breu interpretació per part meva en format acústic, precedit pel cor de guitarres ACORDS i seguit per MARIANO a la guitarra flamenca, pels OROPÉNDOLA, liderats pel carismàtic Chema i amfitrions del festival, i finalment pels AARONS, amb un repertori centrat en Elvis Prestley, amb imitador inclòs.
Una nit genial, amb molta més marxa de la que m´hauria imaginat mai.
A destacar també el caràcter solidari del festival, amb recaptació econòmica per la ONG “Calcuta Rescue”.
Us deixo una part de la meva actuació que he penjat al youtube. Per cert, l´espontani que surt passejant per davant meu és el meu nebot, l´Albert. Un crack
Espero repetir l´any que ve.
dilluns 30 de juliol 2007
CLUB SARATOGA
A través del bloc de l’Eduard Batlle, prolífic periodista al qual llegeixo assíduament (teniu el link a contacte), he arribat a aquest bloc anomenat “Club Saratoga”. Us copio el que els membres del club diuen de sí mateixos:
“Les deu persones que formem aquest club volem, des de la nostra independència política, ser portaveus de la veritat. Per això ens reunim un cop a la setmana. Fem un bon sopar i discutim l´estratègia a seguir. La nostra filosofia de vida és la d´una bona taula i un bon vi. Som lliures.”
Us recomano aquest bloc, així com el de l’Eduard Batlle. És absolutament necessari, per fomentar la intel•ligència i la dignitat d´un mateix, nodrir-se d´opinions lliures i independents. Doncs aquí les teniu.
En breu posaré també el link a contacte, però de moment: Club Saratoga
Per cert, als del club, doncs sí, jo sóc un dels que penso que els polítics fan els seus blocs només per als polítics.
dimecres 25 de juliol 2007
CENSURA...ENCARA
El meu total suport a “El Jueves”
Costa de creure que en aquest país encara passin aquestes coses. Sembla que hi ha qui no pot oblidar els típics tics autoritaris, que sempre acaben de portar d´una forma o d´altra a la censura. Tenim exemples: el Carmel, l´entrevista d’ en Quintero a José Mª García, el cas Bolaño... I ara ha tocat a aquesta revista d’ humor.
Resulta curiós veure el que ha passat amb aquesta portada. En “El Jueves”, i a d´altres publicacions i programes, s´ha fet mofa de la Casa Reial innombrables vegades. I mai s´ha creat un problema com el present. Fins i tot diuen que al Rei certes “conyes” li feien gràcia. Què ha passat doncs ara? EL SEXE.
Sens dubte no és el que comenten els personatges de la vinyeta el que ha crispat a les autoritats. Ni de bon tros. És l´actitud sexual dels mateixos el que ha fet que alguns interpretessin la caricatura com una vexació a la institució, i a les persones que la representen.
Sembla que la tradició catòlica, sempre repressiva en matèria sexual, encara pesa molt en aquest país.
Només em queda un dubte: als de “El Jueves” aquest rebombori els ha agafat per sorpresa o la portada tenia ja un rerefons d’estratègia publicitària? Si és així, sens dubte, com diria un presentador, “prueba superada”.
dilluns 23 de juliol 2007
THE TIME MACHINE JA CAMINA!
Ahir vam tenir el primer assaig de la banda de la que us vaig parlar el passat 1-07-07, THE TIME MACHINE. Un nou projecte de Manel Obrero i els "Tomás y todos los demás", al què he estat cridat com a cantant. Bé, això seria pecar d´optimisme, ja que estic a prova, a l´espera de que em confirmin la meva "contractació".
Quin luxe cantar amb una banda com aquesta!!!
Durant el recorregut pels cinc temes que havíem seleccionat com a prova, va quedar patent el virtuosisme d´aquests joves músics. Bé, alguns no tan joves.
Una base rítmica contundent i sense fissures, uns teclats polivalents i magistralment introduïts a les cançons on originalment no n´hi havia, i una guitarra solista impecable. Tremola Mark Knofler.
Doncs ara només falten dues coses: el sí definitiu dels Tomás i que el projecte tiri endavant.
Ja aniré informant.
Ah, us presento als membres de la banda.
diumenge 22 de juliol 2007
OROPENDOMEETING 2007
En pocs dies actuaré en aquest petit festival d´iniciativa privada. Una trobada de gent que estima i viu la música. Dia i hora a l´agenda.
Els Rh+ a Oropendomeeting 2006
dijous 19 de juliol 2007
UN ARTISTA: MARC FAIXEDAS
Definir la feina d´un amic és sovint difícil. Fer-ne una crítica encara ho és més.
No sóc crític d´art. De fet no sóc crític de res. Encara més, no crec en absolut en la crítica ni d´art, ni cinematogràfica, ni musical... No la llegeixo mai, i encara menys em serveix de base per triar les convocatòries culturals a les què assisteixo. Per a mi la crítica sempre és subjectiva, és únicament un reflex del gust personal, per més coneixements que s´hi adhereixin.
Per tant, no faré cap crítica d´aquest artista de Celrà, amic de fa pocs anys, amb qui és un plaer viatjar pel món. Però perquè pogueu sospesar si us pot interessar la seva obra, us adjunto una part de l´article que es va publicar al Punt Diari amb motiu de la seva darrera exposició a Can Ninetes, a Girona.
Pel que fa a mi considero que la seva obra és notable, i que millora dia a dia.
“El títol Metalls preciosos ja pot donar una idea de l´objectiu que té Faixedas amb aquest recorregut expositiu. Trossos de coure, de ferro rovellat i d´altres metalls trobats en deixalleries i abocadors són el pretext perquè aquest artista mostri la part final d´un procés. El metall comença en ser extret primer de la terra, per després tenir un ús industrial o domèstic. A continuació, quan ja no pot tenir aquesta funció, és llençat a l´abocador. Semblaria que el procés acaba aquí, però Faixedas el recupera i li dóna un altre ús, l´artístic.
Aquesta és la fase final, definitiva i, segurament, la que té més força. Els quadres i murals d´aquest artista, de colors càlids i de textures fortes, tenen una base de fusta, però és el metall el que els imprimeix caràcter. Els pigments acrílics, sense abús –sinó al contrari–, ressalten el seu protagonisme i emmarquen encara més aquest procés de pas del temps”.
Així no, Alcaldessa, així no. No podem anar en contra dels valors que defensem, que foren bandera de la campanya electoral i de l´arenga a la militància del partit. El respecte i l´autoritat es guanyen d´altres maneres. El més important és la democràcia, i això no ho és. Així, no!
Hola a tots,
"Girona necessita generadors d´opinió. Manca projecte de ciutat, les idees polítiques no es renoven i els periodistes no mantenen la imparcialitat necessària".
Ahir, quasi dos anys després de trepitjar per darrera vegada la seu del partit i un any i mig després de presentar la meva dimissió com a vice-primer secretari de l´Executiva de l´Agrupació de Girona, vaig assistir a una assemblea de l´Agrupació. Tenia ganes de prendrem el pols a mi mateix i a la meva relació amb el partit, i veure fins quin punt el meu llarg exili m´havia apropat o allunyat de la “societat política”. 
L´Eduard Batlle , un periodista i amic Gironí, em va comunicar abans de l´estiu que havia engegat, junt amb altres persones, la creació del I Premi de Blocs de Catalunya, en el que poden participar tots aquells que tenen un bloc escrit en la nostra llengua. 
Bé, ja som aquí de nou. Un altre curs, amb noves il·lusions i com sempre, amb moltes ganes.
Que ràpidament que ha passat el temps!!! Com sempre. Com cada any.
Senzillament fantàstic el bolo que vaig compartir amb en Sisu, el passat 11/07/08, al festival Oropendomeeting, organitzat pel músic i amic Chema Estropà .
Darrerament ha estat continu i incansable el debat ciutadà sobre el destí que cal donar a la Devesa. El projecte de l´Ajuntament de construir-hi un pavelló ha destapat múltiples opinions sobre quin ús social hauria de tenir aquesta zona de Girona sobre la qual, històricament, s´han projectat diversos anhels de reforma, de reinterpretació de l´espai, però que mai han fructificat. D´aquesta manera la Devesa ha acabat essent el recurs dialèctic de debat en diferents legislatures, que no s´ha traduït en un projecte concret, sòlid i irrevocable.
Fa poc vaig rebre el programa del "IX Festival de Músiques Religioses" de Girona, ara també anomenat, des de fa uns anys, "i del mòn". Suposo que en un intent de captar més públic.
Ja vaig dir en un missatge anterior que després de la trilogia d´articles polítics que he escrit, he tancat una etapa. Espero continuar escrivint, potser també sobre política, però bàsicament sobre altres temes que m´interessen. 
Aquesta és la tercera i darrera part de la trilogia d’articles polítics que he escrit i enviat al Punt Diari de Girona. El que penjo avui fins a la data no ha estat publicat, i ignoro si ho serà o no en un futur. 
Ja fa un temps, amb l´inestimable ajut de la meva dona, vaig escriure aquesta cançó, que s’inspira en històries de pescadors succeïdes al Port de la Selva, així com en velles històries sobre els meus avantpassats, que m’explicaven quan jo era molt petit. 
Fa pocs dies vaig tenir l’alegria de rebre una trucada d’un company, a qui veig molt poc, indicant que és un assidu lector d’aquesta web, que, segons em deia, pel contingut dels comentaris, sembla més un bloc d’actualitat, i de política, que no pas una web musical.
Ahir el Punt Diari de Girona va publicar l’article que penjo a continuació, i que portava per títol el que he posat a l’encapçalament d’aquesta notícia. Al punt han canviat aquest títol i li han posat el de “Manual del Bon Polític”, o quelcom semblant. A mi, sincerament, m’agradava més el meu, per això el mantinc.
1. Vergonyós el comportament del jutge de l’Audiència Nacional José Maria Vázquez Honrubia. Sembla mentida que el que hauria de ser garant de justícia, i per tant el més respectuós amb els drets dels imputats, tingui una actitud tant desafiant i xulesca. I això deixant de banda la greu vulneració del dret a expressar-se en la llengua oficial desitjada, que a mi em fa pensar en vells comportaments i situacions que ja haurien d’haver estat superats.
Cada vegada que visito la castellana ciutat de Palència no puc evitar sentir certa enveja, i una mena d’incomprensió cap a la política aplicada pel govern de la meva ciutat, Girona. M’explico.
Vaig llegir fa un dies que Albert Boadella s’ha exiliat culturalment de Catalunya. Que no hi farà més representacions. Que no podrem gaudir més de la seva obra en terres catalanes. No m’ha agradat aquesta notícia. 
Llamazares correcte. Duran Lleida brillant. Carod salvat per la campana.
El passat 1 de juliol vaig penjar una noticia en el meu bloc en castellà, quan escrivia en castellà, que quasi no ha tingut cap repercussió. Només una persona, un tal Santi, ha fet una aportació al foro.
“El 27 de septiembre del año pasado anuncié un nuevo proyecto musical, el “Pearl Jam Tribute”. Se trataba de una banda tributo a este grupo musical, quizás último superviviente del grunge, que ha influido en mi vida musical y en la de no pocos de mis compañeros. Pues bien, por motivos que no vienen al caso, debo anunciar que este proyecto finalmente no se materializará.
En lugar de ello quiero anunciar un nuevo proyecto al que he sido llamado para participar como cantante. Se llama “The Time Machine” y su promotor es el batería Manel Obrero. Aparte de Manel y yo mismo la banda la forman Xevi al teclado, Narcís al bajo y Tommy a la guitarra. La finalidad es combinar el disfrute de tocar rock and roll en directo con una cierta intención didáctica y de difusión de esta música que todos amamos.
Así pues se trata de seleccionar de manera más o menos cronológica aquellas canciones más importantes, más significativas de la historia del rock para, adentrándonos en la “Máquina del tiempo”, hacer un recorrido desde sus inicios, en la calle Beale de Memphis, hasta la actualidad.
Nos hallamos en proceso de selección de estas canciones y, como todo en la vida, el criterio no puede ser más que subjetivo. Es por ello que reclamo vuestra ayuda.
A todos aquellos que amáis el rock n’ roll, ¿QUÉ CANCIONES CONSIDERÁIS IMPRESCINDIBLES PARA LA HISTORIA DEL ROCK? ¿QUÉ CANCIONES DEBEMOS TOCAR LA TIME MACHINE?
A los que creáis que el rock es cultural y queráis dar vuestra opinión podéis hacerlo a través del foro. Quedo a la espera de vuestra ayuda”.
No estic a favor de la crema de fotografies del rei. Penso que no porta enlloc, i que és una manera de donar ales als sectors més reaccionaris del nacionalisme espanyol. Hi ha maneres menys agressives i a la vegada més efectives per criticar allò del que es discrepa 
Fa poc vaig llegir la següent notícia:
Benvolgut/Benvolguda,
.jpg)
Tornem a començar. Després d´una profitosa i reflexiva estada a la muntanya, gaudint de la solitud, reprenc el nou curs, amb ganes renovades i amb algun que altre article escrit aquest mes d´agost, que en breu penjaré. 
“El recent article d´opinió d’Albert Bramon, publicat al Punt Diari de Girona el proppassat 19 de juliol, m´ha portat a decidir-me a escriure unes línies, amb l´esperança que tinguin prou interès per a ser també publicades per aquest diari.
A través del bloc de l’Eduard Batlle, prolífic periodista al qual llegeixo assíduament (teniu el link a contacte), he arribat a aquest bloc anomenat “Club Saratoga”. Us copio el que els membres del club diuen de sí mateixos: 
Definir la feina d´un amic és sovint difícil. Fer-ne una crítica encara ho és més.